Rinoceront

rino
Rinoceront

Direcció:
Jenny Beacraft

Repartiment:
Èlia Corral,
Carles Cruces,
Pau Ferran,
Carles Gilabert,
Arnau Marín,
Marta Montiel.

Assistim a una lectura dramatitzada de Rinoceront, un text d’Eugène Ionesco gràcies a la fundació Romea amb la col·laboració de l’ AADPC i aquest cop al Teatre Goya. Sembla que les últimes obres que vaig a veure tenen un nexe en comú, el teatre de l’absurd. Però s’ha de dir que en cap cas podem dir que és un teatre sense sentit. Ens trobem amb un text coherent, molt coherent.

Segons la lectura que cadascú realitza, podem veure un reflex clar de difenents manques de la societat d’avui. Des de la intolerancia de la societat, la opressió de la dona o la necessitat de resistencia. Una peça emblema del pensament únic que el podem veure en diferents sistemes imposats en política, economía i cultural.

La selecció del rinoceront com animal, podria ser un tema escaient pels estudiosos. Segurament és per ser un animal identificable amb epoques pasades i el seu propi poder i força que té.

Tot i ser una lectura, hi ha un feina d’assaig amb l’espai escènic i veiem que hi ha més que una sola lectura. S’ha anat treballant en aquesta lectura amb espais entre una i l’altre per deixar pair tot el que succeeix. Tot i ser una lectura, l’espai escènic s’ha integrat. Tot i transcorrer en espais diferents, no s’ha volgut fer una lectura estàtica.

Al finalitzar la lectura, vam tenir un petit col·loqui. Inicialment s’ha parlat de l’adaptació inicail del text i comentant la versió realizada que s’ha retallat per realitzar la lectura. A més s’ha vist retallada el nombre de personatges /actors i deixant el conflicte de personatges i d’actualització de personatges com a eix princial.

Quasi al final del col·loqui, una pregunta referent el tipus de teatre de l’absurd. Per ara hem vist representades diferents obres (al Grec d’enguany tenim una mostra) però el que s’ha comentat és que no tenim autoria del teatre de l’absurd. Sembla que ningú s’atreveix a escriure teatre de l’absurd? Entre les raons que s’ha donat és per “el públic” (sembla que tingui la culpabilitt de quasi tot) ja que busca un teatre sense tenir que pensar al finalitzar. És veritat que el públic busca un teatre més ‘comercial’?

“No vaig a renunciar … vaig a resistir” es comenta al final. Com he comentat podria ser un monóleg de fa dècades com un més actual, a casa nostra o a qualsevol altré nació. Segurament per aquest motiu la fascinació i l’atracció del text.

segueix-nos al Facebook

Quant a funkyover

Francesc Esteve i Tomàs. M'agrada el teatre i sóc assidu del mateix i dels #postfunció. Sempre trobareu les meves piulades a twitter @funkyover Caçador dels dracs de Barcelona, intentant fer alguna cosa amb la col·lecció que he pogut realitzar durant els últims anys.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura, Noticies, postfuncio, Teatre i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s