La Tendresa

19.tendresa.jpg

La tendresa

Direcció:
Alfredo Sanzol

Repartiment:
Laura Aubert,
Javi Beltrán,
Elisabet Casanovas,
Marta Pérez,
Jordi Rico,
Ferran Vilajosana.

Aquest cop T de teatre i Dagoll Dagom han coproduït “La Tendresa“, una versió al català de la comèdia de l’Alfredo Sanzol.

Abans de tot anem a pams, ja que venen curves en aquesta opinió.

L’obra s’ha inspirat en les diferents comèdies de Shakespeare per realitzar aquesta “comèdia” romantica entre una familia de llenyataires perduts en una illa i la d’unes princeses. L’autor va escriure l’obra amb un cert homenatge que podem veure durant part de l’obra. Aquesta inspiració es veu a més en la llista de diferents obres de Shakespeare que van anomenant durant la funció (segur que fas la teva propia llista sense molta dificultat).

Amb una posada en escena mínima i amb ingredients de la comèdia podem veure una farsa de corredises, canvis identitat i un ingredient addicional que no m’ha agradat gens.

Els actors interpreten el seus papers a la perfecció, en aquest sentit no tinc cap problema.  Laura Aubert, Marta Pérez i Elisabet Casanovas són les tres actrius que fan de princeses que volen fugir dels homes; i Jordi Rico, Javier Beltrán i Ferran Vilajosana fan d’una familia que volen fugir de les dones.

I l’embolic comença quan les princeses comencen a vestir-se com a homes per no ser descobertes. I a partir d’aqui els embolic, les segones intencions comença a donar forma a la comèdia.

Amb això, també comença un compendi d’errors que l’únic que fa és caure en una sèrie d’estereotip, d’acudits i de moments casposos sobre els homes i dones que semblava que havíem deixat en el passat. La caricatura de la guerra de sexes es visible en tot moment, fins i tot hi ha estones que semblava que veia una pel·lícula de Pajares i Esteso o de l’Ozores  (sobretot en la part final de l’obra) que en qualsevol moment creia que veuriem pit i cuixa a l’escenari.

I quan arribem a pensar que hem quedat aquí, que pot passar quan un home s’enamora d’un home que en veritat és una dóna?  Personalment crec que no hi ha cap problema, tothom (tret d’un quants seguidors d’un partit ultradretà) viem normal que un home pugui enamorar-se d’un altre home. Doncs NO, sembla que no és així. Ja que hi ha un moment que (tal com diu @markos_txt_ en una piulada quan vam sortir del teatre) “Gràcies a Deu sóc la mateixa persona” està dient “gràcies a Deu no m’he convertit en un maricó de merda.” Aquesta obra juga constantement amb clichés casposos sobre el gènere i pot resultar ofensiu a comunitat LGBT .

Tal com vam comentar al sortir de la funció, l’obra sembla escrita fa més de 30, 40 anys. Amb un humor que no és gens actual i que ha quedat totalment obsolet. Però una vegada que veus que l’obra no té tants anys, em faig creus sobre com s’ha resolt .Sobretot amb tota la part de la guerra entre home-dona i sobre el referent que “ohhh un home s’enamora d’un altre home”.

Ara pixant una mica fora de test referent a l’obra, però que va en context amb el que he vist.

L’humor és una part imprescindible de les nostres vides. Amb l’humor ens ajuda a alliberar les tensions del dia a dia, de les tensions de la feina, de la parella i de la familia. Però a més hauria de ser una eina per trencar tabús i fer crítica social. En cap cas, per difondre i riure’ns de l’establert pel poder. Si l’humor reprodueix esquemes de la nostra cultura, de la nostra societat, de l’estatus patriarcal i heteronormatiu (paraula que malaudarament ja està de moda).

L’humor ha de veure’s amb el poder que té, i per tant sempre s’ha de fer de baix cap a dalt, en cap cas de dalt cap a baix. Quan ens fiquem amb el débil, llavors és una eina social amb molt poder de coacció. Hi ha humor que fomenta la cultura del mascle, del masclisme, del estereotip sexista, del marieta i dels models de bellesa. I tots els que no estem en aquesta linia, hi ha acudits, hi ha un humor que castiga i que oprimeix.

Amb tot, el públic va riure en tot moment. El teatre plé de gom a gom. I com sempre comento, aquesta és la meva opinió i el primer de tot és assistir al teatre i formar-se la vostra opinió. Però en aquest cas, un cop sortit del teatre i riure (o no) amb la història ens queda pensar si és necessari caure en els mateixos acudits per riure’ns d’uns quants.

 
segueix-nos al Facebook

Quant a funkyover

Francesc Esteve i Tomàs. M'agrada el teatre i sóc assidu del mateix i dels #postfunció. Sempre trobareu les meves piulades a twitter @funkyover Caçador dels dracs de Barcelona, intentant fer alguna cosa amb la col·lecció que he pogut realitzar durant els últims anys.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura, Noticies, postfuncio, Teatre i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s