Ramón

Ramon.jpg

Ramón

Sala Atrium

Direcció:
Mar Monegal

Repartiment:
Francesc Ferrer

Autor:
Mar Monegal

Avui hem anat a la manifestació de Plaça Universitat i quan han donat les 20h ens hem anat cap a la Sala Atrium. No deixem d’assistir a les sales amb tot el que cau. Crec que és tant important assistir a les manifestació pels nostres ideals (sigui quina sigui la nostra ideologia), com assistir als teatres. La Cultura si que és un arma que molts polítics volen que renunciem.

Amb tot, assistim a un monòleg inicialment divertit sobre el pas del temps. L’arribada dels temuts 40 anys, és l’excusa perfecta per parlar-nos del Ramón. Un actor que ha perdut la feina, la relació de parella amb la Patri, el pis, .. i que sembla que aquestes petites coses li capgiren el dia a dia. Ha de tornar a casa dels pares, en la seva petita habitació d’adolescent i ens fa un petit repàs del que sent.

Pensem, estem a punt de deixar els 30 i encetar els nous 40 anys. Deixar endarrera aquesta nova adolescència que no volem deixar escapar. I amb aquesta premissa ens enganxa i atrapa des del primer minut. Qui no vol recordar aquells moments de la joventut i veure el que ens divertia en tot moment. Tenim records musicals, records en segons quins cartells enganxats a la paret de la nostra habitació. I amb aquest monòleg veiem la nostra segona joventut amb moments divertits i a la vegada tràgics (que no ho són tant). Però arribar als 40, sembla que tenim nous reptes per assumir. Es com sortir dels quinze anys i anar als 20. Aquest tren que sempre perdem i volem atrapar.

Com en una cassette de la nostra infància/adolescència ens avisen que estem en la CARA A de l’obra. Aquesta part ens fa riure, tenim un somriure de complicitat en tot moment amb el Ramón. Però sempre queda la CARA B de tots els cassettes. Cada cara de la cassette es una nova etapa de la nostra vida.

I un cop hem escoltat tota la CARA B. I com en la vida, els somriures tenen que conviure amb les llàgrimes. En aquesta part de l’obra la truita es gira. Veiem com la mare ha de lluitar contra una malaltia i com afecta al seu cercle íntim. Aquí tenim el primer clatellot de realitat. Aquest monòleg divertit i fresc, es torna gris i tendre. Mentre veiem que la mare va perdent la memòria, el Ramón recupera de la memòria tot el que ha viscut.

En Francesc Ferrer m’ha semblat fantàstic. M’ha transmet aquest caràcter simpàtic que requereix el personatge, amb qui connectes sense cap mena de problemes ja que el veus proper. Però de mica en mica hem sofert amb ell tota la seva vivència i problemes que li han caigut de cop.

Tant l’escenografia com la música m’han transportat a l’habitació d’adolescent. I he vist com d’una habitació caòtica (inicialment) perfecte per a un adolescent, s’ha anat tornant buida amb contrast amb el personatge de la mare. Hem acabat amb una habitació totalment buida, blanca tota una metàfora al sentiment de la mare.

El text que Mar Monegal ha creat pel Francesc Ferrer sembla de vint-i-un botons i li cau a la perfecció. Això li fa fet que l’actuació sigui fresca, com si ens expliqués una vivència pròpia.

AVÍS A NAVEGANTS: Ara mateix he vist que s’ha convocat una nova concentració davant de la delegació del govern espanyol a Barcelona; avui 11 de novembre . Això vol dir que és a 10 minuts de la Sala Atrium i que la gent no s’animarà a assistir al teatre. Aquest cop és a la Sala Atrium, però altres teatres estan en la mateixa situació.

Ja ho vaig publicar fa poc per twitter, però torno. Si la metitat dels que anem (i m’incloc) a les manifestacions del Tsunamic Democràtic, del Picnic Democràtic, dels CDR, Omnium anessim tot seguit a qualsevol de les sales de teatre o concert que tenim pel territori; es formaria un Tsunami Cultural de magnitud incalculable.

No deixem que matin la Cultura, que ja està tocada de morty

Només puc que recomanar a tothom que ompli la Sala Atrium, que ens presenta una obra que ens agradarà i sortirem amb les piles totalment carregades

segueix-nos al Facebook

 

Quant a funkyover

Francesc Esteve i Tomàs. M'agrada el teatre i sóc assidu del mateix i dels #postfunció. Sempre trobareu les meves piulades a twitter @funkyover Caçador dels dracs de Barcelona, intentant fer alguna cosa amb la col·lecció que he pogut realitzar durant els últims anys.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura, postfuncio, Teatre i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Ramón

  1. Retroenllaç: Pols a la memòria | Inquietuds

  2. Retroenllaç: RAMON, de Mar Monegal i de Francesc Ferrer, del 08 Nov. - 01 Des. 2019 a la Sala Atrium. — Eòlia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s