No es país para negras

Noespais.jpg

No es país para negras

Sala Fènix

Direcció:
Carolina Torres Topaga

Repartiment:
Silvia Albert Sopale

Dramatúrgia:
Silvia Albert Sopale,
Carolina Torres Topaga,
Laura Freijo

 

Sembla mentida que hem tingut aquesta obra durant anys i no he assistit a cap funció fins ara. La Sala Fènix l’ha programat de nou i amb encert, tot i que van voler programar-la un mes sencer, ja tenen bolos i no ha estat possible.

I per fí, he vist “No es país para negras” de Sílvia Albert i em faig creus del goig que he sentit amb cada bufetada rebuda pel racisme ocult en anuncis, cançons populars,… No us adormiu i cap al teatre.

Podríem dir que és una comèdia, però que et deixa gelat el somriure en el primer moment que surt Sílvia. Amb petites cançons, anuncis, frases fetes veiem com el racisme està dins sense poder fer gaire més que somriure i baixar els ulls.

Els seus records d’infantesa, d’adolescents ens remets aquests moments de racisme que tenim amagats. El “si SOLO ha sido un chiste”, em sembla que és el que m’ha fet més mal de tot. El fet de tenir-ho assumit i no veure com va corcant aquest sentiment.

La Silvia Albert, la Carolina Torres i la Laura Freijo signen la dramatúrgia de l’espectacle, i la Silvia se’l fa seu i ens fa reflexionar en cada moment. Cada vegada que veia els seus ulls, veia una bufetada retornada.

Aquesta és una d’aquelles obres que et fa reflexionar sobre el racisme, la xenofòbia i totes les altres formes d’intolerància que tenim molt dintre i que a vegades a més de prevenció i detecció en la societat tenim que pensar en la nostra i la propera generació que ens precedeix.

Sembla mentida que en un món cada vegada més plural, més petit ens genera que la vivència entre persones d’altres cultures, religions o procedències ens fa separar-nos i rebutjar per ser diferents. A vegades és una forma de la por per tenir algo nou o diferent, una reacció que es produeix per la forma de protegir davant el desconeixement. I sense deixar-nos apropar a la diversitat i la diferència com una cosa que és molt natural i enriquidora.

Al finalitzar l’espectacle i rebre els aplaudiment de tots es assistents, ens va comentar que aquella nit no teniem un petit col·loqui, una pena. Ja que aquesta obra és per parlar-ne un cop finalitzat.

Recomano a tothom que vagi a veure-la a la Sala Fènix i qe a més vagi acompanyat dels seus fills, petits o adolescents.

segueix-nos al Facebook

Quant a funkyover

Francesc Esteve i Tomàs. M'agrada el teatre i sóc assidu del mateix i dels #postfunció. Sempre trobareu les meves piulades a twitter @funkyover Caçador dels dracs de Barcelona, intentant fer alguna cosa amb la col·lecció que he pogut realitzar durant els últims anys.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura, postfuncio, Teatre i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s