Angle mort

Direcció:
Lluís Elías

Repartiment:
Berta Bahr,
Ramon Godino,
Alberto Lozano,
Rafaela Rivas

Autor:
Roc Esquius,
Sergi Belbel

Aquest cop anem al Versus Glòries teatre, t per assistir aquesta nova obra d’en Roc. Com anteriorment fèiem amb la cartera, mòbil i les claus ara amb la nova normalitat hem d’agafar el certificat, la mascareta i el gel abans de sortir de casa.

Aquest cop, una comèdia sobre un tema molt contemporani. Fer-nos fora de la feina en una petita empresa. Els “Angles morts” que fa referència l’obra són aquells que s’escapen de la nostra vista i que ens capgiren en un tres i no res.

Un espectacle que sembla que pren una direcció i que posteriorment agafa embranzida cap a un camí diferent. Primer ens trobem amb un escenari dividit entre un despatx i una sala. La proposta sembla inicialment fàcil, un cap ha d’acomiadar a un company. Però sembla que hi ha molt més.

Hem de dir que el repte que assumeixen els actors és força gran. Primer comencem amb el despatx i tota la gent que va entrant per veure com va tot, al costat tenim una sala on veiem que la resta d’actors van actuant, però sense escoltar res del que diuen. Una cosa que ens estranya a l’inici. A l’hora de l’espectacle, veiem una repetició del que hem vist, però aquest cop l’acció del despatx queda silenciat i veiem el que succeeix a la sala.

Tot el que hem vist inicialment, els arguments per ser acomiadats o al contrari, per seguir durant la feina; els moments on els empleats mostren les seves conviccions per seguir amb la feina es capgiren. Aquells moments que veien es transformen en petits gags.

Tot aquest joc que ens adonem quan l’acció comença de nou, ens fa paler la gran feina actoral (i de direcció) d’aquesta obra. Els moviments, el gest, les converses ara en silenci, … tornen a repetir-se. Per aquest motiu és convenient anar-hi, per veure que hi ha propostes que van un pas més enllà. Una proposta força arriscada.

Però com a tot hi ha un “però”, quan veus que tot es repeteix de nou, llavors t’adones que veuràs el mateix de nou. I és una de les coses que més pesen en aquesta obra. Al final és fa una mica pesada per la durada de la mateixa i per veure repetit els mateixos gestos però amb altres diàlegs.

Us animo a assistir al teatre i que digue que us ha semblat.

Quant a funkyover

Francesc Esteve i Tomàs. M'agrada el teatre i sóc assidu del mateix i dels #postfunció. Sempre trobareu les meves piulades a twitter @funkyover Caçador dels dracs de Barcelona, intentant fer alguna cosa amb la col·lecció que he pogut realitzar durant els últims anys.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura, postfuncio, Teatre i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s