Sóc el vent

Sóc el vent

Direcció:
Marc Chornet Artells

Repartiment:
Hans Richter /
Manel Barceló

Autor:
Jon Fosse

Traducció:
Cristina Gómez /
Marc Chornet Artells

Sóc el vent del dramaturg noruec Jon Fosse dirigida per Marc Chornet .Dos personatges sols en una barca. Parlen. D’allò que veuen. D’allò que són. Potser d’allò que eren. Potser d’allò que va passar. Potser del que està passant. Potser del que passarà.

Aquest diumenge va ser el dia Mundial de la Salut Mental, i no vaig escollir millor dia per anar a veure aquesta obra de teatre. Un text que parla sobre el suïcidi d’una forma molt natural.

Dos homes en un vaixell conversen sobre alguna cosa que va ocórrer, alguna cosa que va fer un dels dos. En principi no diuen res especial, van amb frases curtes i ens van introduint en el tema. Tots dos tracten de desgranar diferents raons de per què s’ha de viure i de com s’afronta la solitud en la vida. Naveguen en la mar, com quan anem navegant per la vida.

Els dos homes es deixen anar i volen alliberar-se en cada frase que diuen. Anem prenent decisions on les conseqüències són irreversibles. I fins al final no sabem si farà aquest pas decisiu. Si podrà tenir la força per tirar endavant o queda només en un intent d’anar pels penya-segats que poden veure des de la barca on passa tota l’acció.

Tant Miquel Barceló com Hans Richter m’han agradat en el seu paper dels dos personatges, a més l’escenografia no treu el punt d’atenció als protagonistes.

Aquesta proposta torna a parlar d’aquest tema tabú per la societat, el suïcidi. Una malaltia que malauradament pot afectar a tothom i que és una realitat. Tots tenim un quadre d’estrès, de depressió o d’angoixa. I aquests problemes poden fer que decidim posar fi a la nostra vida. I d’això parla l’obra. De la decisió de portar a terme aquest comiat de la vida quan veiem que no tenim res més a aportar.
Possiblement el fet de preservar la vida i de no parlar de la mort, ens pertorba i ens inquieta quan parlem de la mort sense cap embut.

I el fet que l’obra parli del suïcidi sense que sembli un acte covard, és quan més m’agrada l’obra. Entre la dualitat de ser valent o ser covard sigui quina sigui l’opció que anem escollint. El col·lapse i no saber demanar ajuda deixa de costat el fet que el protagonista només vol deixar de patir.

Cada vegada que veig una proposta com aquesta, me n’alegro de com deixem de veure com una persona dèbil i covard, i més com una persona més forta del que sembla.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és riuada2.jpg

Quant a funkyover

Francesc Esteve i Tomàs. M'agrada el teatre i sóc assidu del mateix i dels #postfunció. Sempre trobareu les meves piulades a twitter @funkyover Caçador dels dracs de Barcelona, intentant fer alguna cosa amb la col·lecció que he pogut realitzar durant els últims anys.
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, Cultura, Noticies, postfuncio, Teatre i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s