Instruccions per enterrar un pare

Enterrat pare.jpg

Instruccions per enterrar un pare

Sala Flyhard

Repartiment:
Eduard Buch,
Sara Diego
i Teresa Vallicrosa

Autor:
Carmen Marfà i
Yago Alonso

Escenografia:
Elisenda Pérez

Tornem a la Sala Flyhard i hem rigut amb ganes amb aquesta obra. Instruccions per enterrar un pare és el segon text de Carmen Marfà i Yago Alonso, després del seu primer treball conjunt: l’exitosa Ovelles.

Tal com va passar amb Ovelles, ens trobem amb una obra que parteix de la mort per poder riure. Només entrar ja veiem la primera tria de gags referent a la mort i els bancs.  Passant pels catàlegs de taüts  i tot el negoci que hi ha darrere. I així amb tots els temes referents a l’enterrament d’una persona estimada.

Amb un humor molt negre podem veure com a més de riure de valent hem passat una bona estona amb un mastegot als que fan negoci amb la mort.

Durant l’obra he trobat gags molt bons que he rigut amb ganes i puc comentar que m’ho he passat força bé.

Tenim una bona comèdia i que ens parla del sector dels serveis funeraris  i dels bancs que els veiem com el que  són. Un sector poc transparent, amb manca de valors i que van al negoci.  Els darrers anys el negoci de la mort acumula diverses polèmiques i que amb aquesta obra a més de fer-ne ressò podem riure una estona.

El preus elevats i el ball de xifres que hi ha davant la mort (si, aquest any seguim amb la mort com a la resta d’obres vistes d’aquest 2020). En ple debat davant la creació de funeràries públiques, podem veure com el ciutadà de carrer ho passem malament si hem d’enterrar a un ésser estimat. Que et quedaries un funeral genial i viure del crèdit o enterrar al teu pare pensant en el seu passat i no com has de pagar-ho la resta d’anys.

Referent als actors, puc dir que el paper de Teresa Vallicrosa queda totalment rodó, divertit i fins i tot passat de voltes que li va genial al personatge. Eduard Buch és el protagonista absolut de l’obra, qui porta el pes de la mateixa i que dóna un toc genial. L’únic el paper de Sara Diego, possiblement la que menys ha brillat, ja que el seu paper és el dóna peu als altres dos actors per les seves rèpliques.

Per cert, l’escenografia genial, amb tan poc escenari hem vist com s’ha anat muntant i desmuntant diferents objectes que no desxifraré i un final apoteòsic que demostra el gran fer d’Elisenda Pérez.

Des de petit ens han inculcat que la mort és un moment dolorós, de recolliment. La mort, és part de les nostres vides. Alguns la temen i d’altres l’esperem. Al voltant de la mort s’ha parlat molt amb cares tristes. Aquest cop decideixen fer-ho amb el somriure i per parlar amb respecte del que es troben els que es queden.  Parlen amb un toc d’humor del conviure amb el difunt, acomiadar-se sense temor i sense por.

M’he quedat amb ganes de repetir. A veure si puc escapar-me un dia per tornar a gaudir de la mort amb un petit somriure.

Quant a funkyover

Francesc Esteve i Tomàs. M'agrada el teatre i sóc assidu del mateix i dels #postfunció. Sempre trobareu les meves piulades a twitter @funkyover Caçador dels dracs de Barcelona, intentant fer alguna cosa amb la col·lecció que he pogut realitzar durant els últims anys.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura, postfuncio, Teatre i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s