El desig del cor

EL DESIG DEL COR

Teatre Tantarantana

Direcció:
Lucia Del Greco

Repartiment:
Albert Pérez,
Vanessa Segura,
Alícia Puertas,
Marc Tarrida i
Sara Morera

Autoria:
Caryl Churchill

Dramatúrgia:
Lucia Del Greco

Heart’s desire, escrita per Caryl Churchill a l’any 1997, és la primera part d’una obra, Blue heart, que junta dos textos inicialment independents. L’obra gira al voltant del concepte de família, que és el cor palpitant de la nostra societat occidental: una família que pot asfixiar o dispersar-se fins a tornar-se invisible, però que no obstant això segueix sent el pilar de referència per a tots els que són o van ser mares, pares i fills.

Vaig anar a veure El desig del cor sense saber gaire el que anava a veure. I la primera impressió que m’he portat és que el cap m’ha esclatat des del primer moment. He quedat embadalit durant tota l’obra i com aquelles coses que no diem fa que tinguem múltiples escenes.

A escena tenim una taula de menjador i poc més. Els personatges es mouen de forma repetitiva i veiem com va evolucionant. Però en un moment determinat tornem al punt inicial. Això descol·loca una mica. Torna a repetir-se l’escena però amb un canvi en els personatges. I tornem de nou .Al principi quedes desconcertat, però vas veient com una mateixa escena la veiem amb diferents ulls.

El primer que m’ha vingut al cap, és veure el multivers que tant podem veure en algunes pel·lícules ara amb una família “normal”. Com veiem diferents realitats segons les decisions que prenen o que voldrien dir o fer.

El que inicialment és una incomoditat, una repetició queda en una forma notable de veure que podria passar si… He vist com un episodi de “What If ..?” però enfocat en una persona normal (no gaire normal la veritat) i com hi ha diferents realitats si diguessim el que pensem realment.

He gaudit de valent amb el paper que han fet els 3 protagonistes Albert Pérez, Vanessa Segura i Alícia Puertas que han estat acompanyats en Marc Tarrida i Sara Morera en els papers de fills. I ha un gran joc de repeticions d’escenes, de canvis de velocitat de l’acció i fins i tot en moments de comèdia (una mica negre) que és una delicia. Però tot això no s’hagues portat a terme sense la direcció de l’obra (i dels moviments dels actors) i la part tècnica que ajuda en tot moment.

La recomano completament, és una obra que has d’anar la ment oberta. És un humor absurd i que no és fàcil.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és riuada2.jpg

Quant a funkyover

Francesc Esteve i Tomàs. M'agrada el teatre i sóc assidu del mateix i dels #postfunció. Sempre trobareu les meves piulades a twitter @funkyover Caçador dels dracs de Barcelona, intentant fer alguna cosa amb la col·lecció que he pogut realitzar durant els últims anys.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura, Noticies, postfuncio, Teatre i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s