Direcció:
Saara Turunen
Repartiment:
Pepo Blasco,
Vero Cendoya,
Patrícia Mendoza,
David Menéndez,
Carmela Poch,
Carla Torres.
Com altres vegades anar al teatre sense saber exactament el que vas a veure és la millor opció. I aquest ha estat el cas. L’únic que sabia és que era una obra magnífica i que t’has de deixar portar sense cap tipus d’inconvenient.
Amb una narració sense cap ni peus, i vas entrant en aquesta farsa sense cap complexitat. Hi ha moments que m’ha semblat entrar en els somnis de Dale Cooper de Twin Peaks. Fins i tot la dona del tronc s’ha convertit en la dona de l’aspirador. Per cert, aquest ha estat el personatge i moment més hilarant. I el nan del somni? Quan surt?
L’obra està fragmentada en diferents escenes, algunes amb una durada llarga i d’altres curtes. Tot sembla un caos, però de mica en mica es van entrellaçant sense cap tipus de problema en el nostre cap.
Amb una escenografia efectiva i d’altres objectes quotidians que es transformen en el cor de la protagonista (directament teniu que descobrir-ho, si no ho han comentat abans). I un personatge molt important i que és clau durant l’obra: la música. La música té moments en que és el protagonista absoluta amb coreografia inclosa, segons sembla estreta d’Eurovision.
La veritat és que és una de les joies de la cartellera actual. Quin error quan es va dir que fins el Grec no trobaríem res en la cartellera que valgués la pena. Ara fins a final de mes, però esperem que es pugui programar properament.
La Sala Atrium (com els últims cops que he anat) plena de gom a gom.
Inquietuds 