Dau al Sec
Deserts a la memòria
Companyia:
Meridiano 70ymedio Teatro –
Direcció:
Marcela Terra –
Dramatúrgia:
Marcela Terra
Actors
Eloi Benet
Padi Padilla
M’estreno a la Sala Dau al Sec, vaig a veure Deserts de la memòria escrit i dirigit per Marcela Terra parla de l’Alzheimer en al vida d’una persona encara jove.
Ens trobem amb Júlia, una actriu de 47 anys. Comença a patir làpsus de meòria que van afectant a la seva vida diària i a la seva feina. Amb aquest doble vesant, ens apropem a una malaltia que de mica en mica va partint la gent més jove.
Ens trobem amb una situació d’una parella on una d’elles va patint Alzheimer. A mesura que passa el temps i la malaltia va seguint el seu curs, ens n’anem adonant com Júlia va portant aquesta malaltia. De mica en mica, ens anem adonant de la importància d’estar acompanyats, sobretot quan veiem que la protagonista vol passar-ho completament sol. Però tot i que veiem que la memòria va desapareixent també els sentiments és un dels perjudicis que troba.
Possiblement els moments no es recorden, però aquells estats de felicitats en determinats moments manté aquell estat positi.
El treball que fa Padi Padilla en estats de confusió, en aquells moments que perd la memòria i que no vol que els altres tinguin pena d’ella, és un gran luxe interpretatiu. Ens ho podem creure, podem sentir aquells moments de soledat i de por per tot el que està passant.
Júlia recorda els moments de felicitat, encara recordarà més un episodi desagradable. Fins i tot el moment final quan sent una cançó i de mica en mica aquell fet d’escoltar directament la cançó i la felicitat on la transporta.
Tot el pes de l’obra la porta Padi Padilla, però Eloi Benet fa el paper de parella i de metge. Deixant tot el protagonisme a ella.
Un dels punts que vol tocar aquesta obra és la paradoxa del destí que dona un cop a algú que està tot per fer, que té tota la vida al davant. A més, la seva feina necessita la memòria per poder treballar, per recordar les frases del seu paper. Això és una bufetada i una bomba en la vida de Júlia. Els símptomes van apareixent, tot i que en principi no semblen d’aquesta malaltia. Un mal moment, una frase que no te’n recordes, un estat en blanc….. Però comença la pèrdua de memòria o les dificultats en el llenguatge.
Un dels moments que més m’ha fet pensar ha estat al final. Aquell punt “De què teniu més por, de perdre la memòria o de la mort?”
Imagina’t amb 50, 45, 40 anys i amb una demència que canvia completament la teva vida. Saltar-te anys d’experiència vitals per caure de cop en una fase de desmemòria. Imagina’t que la teva biografia es va quedant en blanc, que ja no tens els records que tens.
M’ha agradat molt amb el que m’ha fet pensar al sortir del teatre. Tot i ser una peça senzilla, té molt a donar.
Apadrina 1 Somriure per ajudar a l’ONG Pallapupas, pallassos d’hospital, amb la campànya #RiuadadeNassos
Inquietuds 