De quan somiava ..

Eurovisión, alguna cosa més que un somni

Quatre veus repartint els pensaments i vivències personals  d’una noia (actriu per més senyes) aturada.

El seu refugi és els diàlegs, fantasies i cançons per divertir-se. Especialment les del festival d’Eurovisión, i això dóna la possibilitat d’escoltar lletres com “lady Lady”, “Quien maneja mi barca”, “Donde estás corazón”. Temes de karaoke que aquest cop entren de ple en la història.

Un altre dels èxits de la Sala Atrium que amb la qualitat del text poden saltar a altres sales més grans. 

S’ha de dir que vaig anar a veure l’obra sense saber exactament que anava a veure, i aquest cop és un d’aquells que et sorprèn molt gratament. Al escoltar que l’obra girava amb les cançons d’Eurovisión ja em vaig fer una idea d’una història una mica ‘petarda’.

I sí, és una història un xic ‘petarda’ en la seva part més supèrflua. Comencem a riure en un primer moment. I és d’agrair poder riure en ganes amb el moment en que estem. Però a meitat de la funció, un canvi radidal a l’obra. 180º sense contemplacions, per tornar al final a un altre gir de 180º.

S’ha de dir que totes les actrius estan genials. Totes, sense excepció tenen el seu moment, el seu monòleg per lluir-se.

I el treball que realitza Jordi Prat a l’hora de unir els monòlegs a quatre veus, les cançons i els girs són excepcionals.

Per cert, em quedo en el moment Roibos de la història (i em sembla que no sóc l’únic) i el de les 4 bessones.

Autor i direcció:
Jordi Prat i Coll

Repartiment: 

Màrcia Cisteró
Sara Espígul
Berta Giraut
Fiona Rycroft