Llisquen les paraules, com els dits sobre un teclat #Novecento

NovecentoAquest cop tornem a una pre-estrena d’una obra que no ha fet gaire resso en els mitjans de comunicació. Sembla mentida com a vegades propostes que poden ser molt interessants passen desapercebudes per el públic en general.

Ens trobem a La Seca, un dels pocs lloc que és miren molt la seva programació. Aquest cop de la mà de Pep Jové que ens presenta amb molta passió una història que et capbusses.

A vegades en els muntatges petits, íntims podem trobar petites joies. I això és el que m’he trobat amb Novecento. Amb una escenografia minimalista ha recreat tot un viatge. Una tela, una projecció i poc més. I amb tot això, ens transporta en una petita història a través d’un viatge per l’oceà.

En un espai íntim, una sala petita, un text i un actor. Tot el necessari per poder gaudir-ne del muntatge.

Novecento és el pianista més gran que mai hagi tocat sobre l’oceà.  “No estàs realment fotut mentre tinguis una bona  història i algú a qui explicar-la” -diu Novecento-. I la seva història potser és la millor que es pot explicar.

El narrador és un trompetista, un company, un amic que ens explica una genial història d’un pianista. Durant els seus viatges entre Europa i Amèrica, transportant tot tipus de gent, ens explica una vida, un instant la del Danny Boodmann T.D. Lemon.

La vida del pianista sempre és a la ment del narrador, i com a tal ens presenta com un petit viatge. Un pianista que no va tocar mai terra. Es en aquest viatge on les seves paraules llisquen com les mans del protagonista en les tecles del piano.

Cada paraula, és com els dits que es posen sobre una nota del teclat, encertada i que entre totes elles componen el Ragtime de la història. Podem dir que esta tot ben estudiat per que l’espectador no perdi el fil. I el treball de Pep Jové ho aconsegueix.

Moments màgics com al final de l’obra on tota la història entra en la maleta, un final molt poètic. I és en aquest moment on ha de finalitzar.

TEATRE_BARCELONA-Novencento

Teatre La Seca- Espai Brossa

Autor:
Alessandro Baricco

Direcció:
Genoveva Pellicer

Repartiment:
Pep Jové

segueix-nos al Facebook

Quant a funkyover

Francesc Esteve i Tomàs. M'agrada el teatre i sóc assidu del mateix i dels #postfunció. Sempre trobareu les meves piulades a twitter @funkyover Caçador dels dracs de Barcelona, intentant fer alguna cosa amb la col·lecció que he pogut realitzar durant els últims anys.
Aquesta entrada s'ha publicat en postfuncio, Teatre i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Llisquen les paraules, com els dits sobre un teclat #Novecento

  1. Retroenllaç: Una experiència singular amb els #DillunsKabrota | Inquietuds de @funkyover

  2. Retroenllaç: Noucents, el Pianista de l’Oceà | Inquietuds

Deixa un comentari