Tal com vaig comentar en l’anterior entrada, hem anat a la segona proposta que el Teatre Tantarantana dintre del seu cicle Madrid al cuadrado. Aquest cop ha millorat respecte l’anterior muntatge programat M3.
Començem amb un text sobe l’exili i la condició de les persones dintre d’aquest nou estat. Parlar sobre la nostàlgia que dues persones que es retroben i que són d’un pais/poble anomenat Nuestra señora de las nubes
Amb diferents escenes sobre un mateix tema; diferents personatges ens expliquen la seva situació. Hi ha moments més o menys divertits, tot i que el públic assistent durant l’entrega semblava agraït. Tot i que aquests moments han estat el que menys m’han agradat.
S’ha de dir que el doble sentit en les seves converses ha estat el millor. Tenim un text original i ocurrent.
P
art del diàleg entre els protagonistes:
Bruna:¿A usted por qué lo expulsaron de su país?
Oscar: A mí no me expulsaron.
Bruna:¿Ah, no?
Oscar: No, a mi me mataron.
Bruna: ¿La policía?
Oscar: No, los vecinos
Molts bravos i tornem a saludar i saludar (em sembla que alguna espectadora afí als actors). Em sembla, com a particular visió de l’espectacle, que no hi ha per tant.
Tot i això, alguna cosa falla quan el dia de l’estrena hi ha una trentena de persones a la sala.
I com m’han dit: és només l’opinió d’un espectador. N’hi ha d’altres, bones igual de destacables.
Nuestra señora de las nubes
Dramatúrgia:
Arístides Vargas
Direcció:
Lino Ferreira
Repartiment:
Inma Nieto
Julio Cortázar
Inquietuds 