Doncs sembla que la Sala FlyHard ha trobat la gallina dels ous d’or amb aquest text de Llàtzer Garcia. Un text que surt de les entranyes, que agafa el dol per explicar la por de viure. I sobretot la por que tenim tots a la mort, tant de parlar sobre el morts com la forma interior de portar-ne el dol.
Surts amb un petit somriure per no saber ni quina cara has de fer. És de les poques obres que t’agafa les entranyes des de dintre, i te remou per poder agitar les ferides interiors.
Primer tenim el silenci del fill, amb l’esperit violent e inconformista, a vegades per la mateixa joventut i de l’univers que tothom ens formem per poder evadir-nos del que ens envolta. I de mica en mica, les reaccions de l’individu davant de les seves persones del voltant.
El pare s’ha mort. Se n’ha oblidat tan completament que ni tant sols ho ha comunicat a la seva germana Ruth. La tensió entre els germans anirà creixent, minut a minut, en aquest dia i mig que passa des de la mort del pare fins al seu enterrament.
Si fa uns anys el drama de “La Terra oblidada” no em va semblar del tot rodó, amb el drama i conflictes familiars, ara sembla que aquests drames o conflictes s’han dut a terme a la ciutat (gran o petita) i ha fet un text la.org/traduct.
Tot ben acompanyat d’unes bones interpretacions, totalment creïbles i en tot moment properes. I el moment del monòleg final, una meravella.
S’ha fet un gran treball de creació de personatges, i de direcció d’actors. I una banda sonora que s’ha de recuperar per poder escoltar-la amb temps i amb l’ànima no tant tocada com el dia de la funció (per cert, és The New Raemon).
Dramatúrgia i Direcció:
Llàtzer Garcia
Repartiment:
Marta Aran
Laura López
Guillem Motos
Música original:
The New Raemon
Inquietuds 
Retroenllaç: Nominats de la XX edició dels Premis Butaca 2014 | Inquietuds de @funkyover