Copi i Ocaña al purgatori

I ha tornat desprès de 10 anys a l’Almeria Teatre, i amb força.

Si ja estàs fart de la Barcelona postolímpica, la del Mobile Word Congres, … i tornar a la Barcelona canalla, transgressora, la que t’enamores de les persones, la Rambla i l’estil dels 80’s. No has de deixar d’anar.

El muntatge creat fa 10 anys, torna de nou amb Oriol Guinart i Víctor Álvaro,amb la incorporació de Jaume Madaula en el paper de l’ombra de Passolini. T’has de deixar captivar per la paraula, els monòlegs que desgranen els tres personatges per comprendre tot el que vam viure.

Ens trobem en un homenatge a dos personalitats de la Barcelona canalla, de la Barcelona Underground. El dramaturg Copi i el pintor Ocaña; amb una tercera persona en discòrdia, aquest cas l’ombra de Pasolini. Retrobats per la màgia de Marc Rosich.

Una visió canalla de la vida, amb dos personatges totalment diferents entre ells i que no encaixen en la societat. El fet de no encaixar, fa que les seves repliques siguin petites joies. Amb un rerefons reivindicatiu, Marc Rosich ens presenta, en aquest espai format com un ring, com han viscut aquests dos artistes carregat de plomes per els cuatre costats Una comèdia irònica i a la vegada reivindicant la nostra història i els personatges que van viure.

En un escenari a la italiana, tenim un ring en mig de l’escenari. Aquest apropament al públic, el tenir els actors a pocs metres de tothom, fa que sigui més proper.

On Oriol Guinart i Victor Alvaro van narrant la seva història. I com a mestre de cerimònia tenim a Jaume Madaula en un paper canalla, transgressor i fins i tot pertorbador. I una confessió, he sortit enamorat de Jaume Madaula. Tant en els seus monòlegs (sobretot inicial), com aquell joc d’ensenyar sense voler t’atrapa des d’un primer moment.

I tal com m’ha comentat Marc Rosich, aquest és un dels text que més estima en té. I un cop l’he pogut veure, no puc negar-li aquest enamorament.

Direcció:
Marc Rosich

Repartiment:
Oriol Guinart
Victor Alvaro
Jaume Madaula