Celebraré mi muerte

celebrar.jpg

Celebraré mi muerte

Sala Beckett

Direcció:
Alberto San Juan,
Víctor Morilla

Repartiment:
Marcos Hourmann

Autor:
Marcos Hourmann,
Alberto San Juan,
Víctor Morilla

El 28 de març de 2005 la vida del cirurgià Marcos Hourmann va canviar per sempre. De matinada, una pacient de més de 80 anys va arribar al servei d’urgències de l’hospital on treballava. Sotmesa a un gran patiment físic, el pronòstic només li donava unes hores d’esperança de vida.

La pacient i la seva filla li van demanar que acabés definitivament amb el seu patiment. Marcos, saltant-se tot protocol mèdic, li va injectar 50 mg de clorur de potassi a la vena. Va morir als pocs minuts. I Hourmann va fer quelcom que mai no havia fet ningú en aquest país: va deixar escrit a l’informe què havia passat.

El primer metge condemnat per eutanàsia. Ha convertit la seva pròpia història en una obra de teatre per fer reflexionar sobre la mort. Ja al començament ens comenta que no ha tingut judici, ja que va declarar-se culpable i no va tindre opció d’un judici. Va ser condemnat a 1 any i no va entrar a presó. Per aquest motiu, l’obra s’exposa com un petit judici sobre el seu cas.

Aquesta obra ens explica el seu cas, com va succeir i els possibles motius que li van portar a aquest cas. La mort de la mare, posteriorment el patiment del pare i la seva mort. Altres casos que ha comentat sobre l’eutanàsia i el suïcidi assistit. Tot per finalitzar amb la decisió final per part del públic.

S’ha de dir que independentment del que penso (estic totalment a favor) ja es veia com ningú el declara culpable.

Casos que m’han fet pensar-hi al veure-ho durant la representació de l’obra.
La mort d’una jove que va sol·licitar l’eutanàsia en Holanda per sofrir un estrès posttraumàtic i una depressió. Va ser víctima d’abusos sexuals i d’una violació quan era nena.

Una parella va demanar l’eutanàsia per morir junts. Ella estava malalta, ell no volia estar sol una vegada que moris. Per això van demanar poder morir junts amb una petició especial

I l’últim cas, el d’un home que va demanar el suïcidi assistit/eutanàsia (ara mateix no me’n recordo exactament, ja que va veure que havia fet tot el que volia fer en vida.

Al final de la funció, s’ha fet un petit col·loqui. La pregunta que tothom es fa i en un moment determinat li han fet ha estat “Ho tornaria a fer?”

Celebraré mi Muerte” ens parla de la il·lusió de viure o la mateixa decisió de morir. I com sempre tothom pot decidir que fer, o hauria de tenir la possibilitat de fer-ho

S’ha de dir que el monòleg com a tal és interessant, fins i tot la proposta i el que ens explica. Però com a proposta teatral m’ha semblat una mica buida. Si, ell és un doctor i no és actor. Explica la seva pròpia experiència. L’obra va entre la narració de tot el que hi ha passat durant els fets en què el Dr Hourmann va ser condemnat i durant la seva infància, adolescència i feina a l’hospital amb les diferents imatges.

Però el fet d’haver de mirar les imatges que apareixen al fons de l’escenari. Les fotos, les notícies, parts de documentals, del programa Salvame (Jordi Évole al darrera d’aquesta proposta teatral), d’entrevistes…, fa que desconnectis de tant en tant de la mateixa història que t’explica i assisteixis a una defensa de l’eutanàsia. Tot venut com una defensa a la vida.

Estem entre un petit monòleg, un proposta de teatre documental, un documental vist al teatre, un judici,… Amb tot, força interessant per veure on hem avançat (res de res) en la decisió de morir i tot en primera persona.

Els últims mesos hem vist propostes que parlen de forma totalment diferent de l’eutanàsia, de la mort, de la pèrdua d’un ésser estimat. Aquesta proposta ens dóna la visió directament de l’executor, la persona que fa l’últim pas per fer-ho real.

El jurat popular pot dictar sentència, valorar si el metge és culpable o innocent quan assisteixi al teatre.

segueix-nos al Facebook

 

Quant a funkyover

Francesc Esteve i Tomàs. M'agrada el teatre i sóc assidu del mateix i dels #postfunció. Sempre trobareu les meves piulades a twitter @funkyover Caçador dels dracs de Barcelona, intentant fer alguna cosa amb la col·lecció que he pogut realitzar durant els últims anys.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura, Noticies, postfuncio, Teatre i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s