El Nino: Allà on és més fàcil veure-hi

Direcció:
Loredana Volpe

Repartiment:
Enka Alonso

Autor:
Irene Petra Zani

Traducció:
Joan Casas

Ajudant de direcció:
Xavier Pàmies

Escenografia:
Cia. La Salamandra

Aquest cop vam tornar a l’Escenari Joan Brossa, a veure “El nino: Allà on és més fàcil veure-hi”; un monòleg magistralment interpretat per Enka Alonso i dirigit per Loredana Volpe. És un text cru d’Irene Petra Zani que es va poder veure com a lectura a la Sala Beckett.

Una dona a la vora del mar amb el seu company de tota la vida: un ninot inflable.
No sap nedar. Per a la Dona, ell és real i els seus ulls sense mirada són els únics ulls que ella pot estimar i des dels quals es pot mirar. La relació existeix i ha durat més de mil, cinc o deu mil anys.
Aquest amor és difícilment comprensible, com una il·lusió.

Amb l’excusa inicial d’un fet que sorprèn inicialment, una dona té una relació amb un ninot i que durant l’obra veurem d’on surt i neix aquesta relació. Però com en qualsevol ceba quan l’obrim surten capes i capes per poder conèixer d’on ve tot.

Primer veiem les inseguretats de la protagonista. Inseguretats davant la gent, inseguretat pel seu cos, pel que dirà la gent, per ser un centre d’atenció que no es vol. I veiem que aquesta angoixa interior vindrà d’un problema que sorgeix més endavant.

Més tard, veiem que hi pateix un problema d’anorèxia. Com sempre acompanyat per les inseguretats de la protagonista per tot el que li ha succeït.

Més endavant veiem que hi ha un abús que va patir de petita. Primer amb els temors que no hi ha res, que és un joc. De mica en mica aquest joc es converteix en tocaments, en assetjament i directament en abús. Una part molt fosca i molt creïble. Com vas veient com la nena primer ho veu com un joc i posteriorment (sense entendre exactament com) és quelcom que li fa mal.

Veiem la transició que fa la protagonista fins al fons de l’infern personal. I com aquest fet l’ha anat modelant en el que és ara, una persona amb inseguretat, amb por i solitària. Tant que al final l’única relació que pot dur a terme és amb ella sola i un nino completament il·lusori com el seu propi amic, company i amant.

En aquest text m’he vist molt identificat per totes les transicions en què va passant. Com de mica en mica es va tancant en els seus propis fantasmes fins a arribar a aquella persona que veiem a l’inici. Possiblement un xic tocada del bolet, però que hi ha molt per saber-ne com ha arribat fins aquí. Una víctima que es veu com culpable de tot el que li succeeix.

Una obra molt dura, amb molts temes (la inseguretat d’una persona, l’anorèxia i l’abús infantil) que veus com tot un al final de l’obra.

La interpretació de Enka Alonso m’ha encantat. M’ha anat atrapant de principi a fi. Et veus en la seva pell, en les seves pors i fins i tot en l’amor que necessita i que al final ha de donar-li amb el nino que és aquell que l’acompanya i que sense jutjar-la està en tot moment.

El Nino explica una tragèdia, un amor inesgotable, unes pors interiors, una inseguretat, una anorèxia i una trobada en la cartellera aquests dies. Juga entre la desesperació i la ironia per reflectir les relacions malaltisses per tot l’horror viscut durant la infantessa.