Anem a l’estrena d’Estripar la terra, l’última obra de Josep Maria Miró, un autor que ens va enamorar amb El Principi d’Arquímedes.
I ens parla de dos nois de poble, que miren de tirar endavant una casa de cultura que han estat tota la vida el centre del poble. Com la situació actual no és fàcil, l’arribada d’un nouvingut al poble (el Miquel) pot arribar a desestabilitzar la tranquil·litat dels últims anys. En Miquel, a més es un voluntari que col·labora amb el centre de cultura.
A partir d’aquest inici, els personatges tenen tensions a partir d’un fet. Un Mcguffin que no es diu durant l’obra, i que tampoc és el més important.
Recels entre companys, situació laboral, estabilitat, vida d’un poble, integració i el més important de l’obra; ens ha de perseguir el nostre passat?
Tornem amb els flash-back per poder explicar la història d’aquests 3 personatges. En seqüència il·lògica, tenim una trama que ens atrapa. I el millor de tot, deixant preguntes a l’aire. No tot ha de ser resolt a l’escenari.
La forma de realitzar els flash-back m’ha agradat, un rebobinatge dels actors. Tot i que al final aquest rebobinatge s’ha perdut una mica.
Per mi, totalment recomanable. Possiblement, per sentir-me una mica reflectit en el personatge de David Marcé.
Estripar la terra
Direcció:
Josep Maria Miró
Repartiment:
Ricard Farré
David Marcé
Arnau Puig
Inquietuds 