Direcció:
Pep Molina
Autora:
Carmen Domingo
Intèrprets:
Teresa Vallicrosa,
Jordi Llordella,
Neus Pamies.
Acabo de sortir ara mateix del teatre, i el primer que em penso és “he vist una obra inspirada en una novel·la o en un fet real?” i em sembla que no he estat l’únic, era un comentari s’ha dit només finalitzar la funció.
Una obra que et fa entrar en la por dels extremistes, en la pèrdua de llibertat i en la bogeria d’una mare fins a la última conseqüència. Basada en uns fets reals de començament del segle passat.
Ens trobem amb tres personatges a escena. Esteban, l’únic personatge que no deixa l’escenari en tota l’obra; Hildegart la filla que apareix per donar repliques als altres dos i Aurora (fantàstica Teresa Vallicrosa).
Amb una taula principal, on es realitza l’entrevista entre periodista/cronista i l’autora dels fets, i a un costat una taula auxiliar amb una màquina d’escriure. És tot el que necessiten per transmetre’ns aquesta sensació d’angoixa que es respira en tota l’obra. A veure, no és l’únic element. S’ha de dir que el lloc d’il·luminació ajuda molt, fins i tot essencial en segons quins moments.
Dels actors s’ha de dir que estan correctes, tret de Teresa Vallicrosa que aconsegueix transmetre la bogeria necessària d’aquesta mare assassina. Fins i tot he tingut moments que m’han recordat a la mare de Carrie, aquella dona obsessionada per la religió escrita per Stephen King.
Una pena no veure la Sala Muntaner plena, ja que s’ha de dir que es veu buida. I més en una obra totalment recomanable.
Inquietuds 