Amanda-T

Sala Atrium

Direcció:
Àlex Mañas

Repartiment:
Greta Fernández
Xavi Sàez

Aquest cop he anat a la Sala Atrium sense l’entrada comprada, ni reservada i com no podia ser menys les entrades estaven exhaurides. He tingut sort, i ha fallat un parell de persones i hem pogut entrar. Recordatori per els propers cops, a la Sala Atrium no hem d’esperar a l’últim dia, la qualitat de les propostes fa que el boca-orella funcioni i ompli en la seva programació.

I la tràgica història d’Amanda Todd no és per menys. El suïcidi, un acte molt present en el meus últims mesos, és un acte molt valent i a la vegada tràgic. En un món on els adolescents pateixen l’assetjament a les xarxes socials i al món real, ens indica que la última via d’escapament que veuen és finalitzar amb tot plegat.

Amanda-T ens presenta aquesta realitat, qüestionant qui és el culpable de tot plegat. Fins arribar el punt, en que la víctima sembla el culpable de tot el que li succeeix. Una obra molt necessària per veure fins on pot arribar els nostres actes.

El pes de tot el muntatge recau en Greta Fernández, i la veritat és que s’en surt sense gaires problemes. Hi ha moments en que es veu com una nena desvalguda, amb els seus tics de nena que vol semblar més grans i a més d’una forma molt natural. Però quan ha d’agafar l’intensitat ho fa sense problemes. En canvi en Xavi fa de comodí, personatge que li va donant alguna que altre replica i que en la part inicial ja diu molt amb la seva gestualitat.