Bruno Oro: Immortal

immortal.jpg

Bruno Oro:

Immortal

 

Direcció:
Marc Angelet

Repartiment:
Bruno Oro

Autor:
Marc Angelet,
Alejo Levis

Estrena del nou espectacle de Bruno Oro. Sembla que tot ha de sortir bé però sembla que al final no és així (però amb un final dolç).  És una obra que partint d’una premissa (la immortalitat) i amb el text de Alejo Levis/Marc Angelet  i la direcció de Marc Angelet ens ofereixen un munt de personatges que gaudeixen, pateixen i s’enfronten a la gran celebrada immortalitat.

Tornem a un nou espectacle de monòlegs i on hem de riure, ja que és el que s’ha vingut al teatre. Sempre que vaig a un d’aquests monòlegs em temo el pitjor (i a vegades així ha estat), però aquest cop no. La veritat és que el desdoblament en la multitud de personatges del Bruno m’ha agradat.

Segons sembla és el primer espectacle en solitari de Bruno Oro, tot i que sembla que l’he vist més d’un cop en solitari. És el que fa veure’l a la TV en els gags dels diferents programes de TV3.

Com a l’osset de llaminadura que és l’inici d’aquest viatge, m’ha semblat deliciós. Tot i tenir diferents moments d’alt i baixos, la veritat és que la forma en que ens ha presentat aquesta immortalitat ha estat molt eficaç.

Amb un ritme inicial una mica lent, de mica en mica va creixent i llavors no decau en cap moment. Amb personatges, moments i amb el convidat de la Mort, el text no decau i genera alguna de les escenes que segurament recordarem.

Com he comentat a l’inici, era l’estrena de l’espectacle. Tot i una petita incidència amb la part técnica (i que podia ensorrar l’espectacle per la seva presencia constant) amb el bon fer de Bruno l’ha solventat sense problemes i mentrestant els tècnics han intentat solventar-ho.

segueix-nos al Facebook

Quant a funkyover

Francesc Esteve i Tomàs. M'agrada el teatre i sóc assidu del mateix i dels #postfunció. Sempre trobareu les meves piulades a twitter @funkyover Caçador dels dracs de Barcelona, intentant fer alguna cosa amb la col·lecció que he pogut realitzar durant els últims anys.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura, postfuncio, Teatre i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s