Les Coses Excepcionals

Les Coses

Excepcionals

Direcció:
Sixto Paz Produccions

Repartiment:
Pau Roca

Títol original:
Eevery brilliant thing

Autor:
Duncan Macmillan

Possiblement una de les recomanacions que més m’ha costat decidir per posar-me a escriure és aquesta obra de Sixto Paz i el Terrat amb “Les coses excepcionals“. Una comèdia que a tothom agrada i que a mi no m’ha convençut gaire.

Aquesta és una proposta que segons l’opinió de gran part de la gent que ha anat a veure-la, li ha agradat (per no dir directamenty entusiasmat). Per aquest motiu, la meva recomanació inicial  és que aneu al Club Capitol durant aquests dies i a veure si us atrapa en aquest recorregut interior d’un home amb cor de nen.

És una obra interpretada per Pau Roca i que procedeix de l’off-Broadway. Ens parla d’un nen de sis anys on la seva mare és a l’hospital per una “cosa estúpida” com podria ser un intent de suïcidi i per comença a fer una llista d’aquelles coses que li agraden o que li fan feliç.

Al final és una llista que creix per aquest sentiment de culpa que sentim quan les coses no han sortit com a nosaltres ens agradaria. A partir d’aquest moment, comença amb les coses excepcionals que de mica en mica no triga a anar afegint tal com van pasant els anys. Una llista que a aquell nen ara d’adult potser també li és útil.

Tal com diuen, tenim una llarga llista de totes ‘Les Coses Excepcionals’ que fan que la vida sigui extraordinària i compartir-la amb la gent fa que aquesta sigui més llarga cada dia . Com diu una canço força coneguda

Son aquellas pequeñas cosas
Que nos dejó un tiempo de rosas
En un rincón
En un papel
O en un cajón

La escenografia és mínima, unes butaques a l’escenari per al públic (no patiu que no vol dir que us toca sortir) i amb uns petits objectes que van apareixent segons les diferents “coses excepcionals” que ens van explicant. Tot amb una forma molt precissa. I uns papers, cartes, objectes repartits al públic per anar llegint i que conformen part d’aquesta llista.

Pau Roca realitza una interpretació adecuada i ens regala moments que tenen a veure amb l’esperança, la vida, moments plens d’alegria, de somriures i d’altres que no ho són. Una obra molt optimista, i per al meu gust una mica ensucrat que segurament no us deixarà indiferents.

Al ser una persona introvertida, d’aquelles que directament ho pasen malament i que no volen ser el centre d’atenció o si s’ha de parlar en públic;  en el moment que em van donar el paper per llegir la meva “frase” ja em va començar a entrar tots els mals.  OSTRES!!! NOOOOO, m’ha tocat i  ara que faig? No estava tant pendent del que succeia a escena com el moment en que dirien el “26” i em tocaria la grossa.  I fins i tot vaig fer començar a oferir el paper a tots els que tenia al meu costat per treure’m aquest pes (he de dir que sense èxit).

Pel aquest motiu, si no sou de la mateixa mena, us recomano que aneu a veure-la.

I ara ja per últim, podeu tirar-me als lleons amb el següent, que raons segurament ja tindreu. He de dir que és una bona forma d’encetar el tema del suïcidi o de l’intent. Amb ulls de nens i la sensació de culpa per ser un dels possibles motius; ja que sembla que aquest acte és un pecat moral (maleït llegat religiós que ens acompanya en tot moment) . Com a mínim la falta de sensibilització davant aquest acte, no és una bogeria que la millor forma per parlar-ne no és amb la culpabilització, amb ganes de jutjar o opinar (“pobre de tu que ho intentis de nou”, “t’has tornat boig?”), si no intentant fer-ho amb ganes de voler salvar una vida sense voler contribuir al dolor de l’individú que vol pendre aquest camí.