La dansa de la venjança

 

Direcció:
Pere Riera

Repartiment:
Laia Marull,
Pablo Derqui

Autor:

Jordi Casanovas

 

Laia Marull i Pablo Derqui protagonitzen “La dansa de la venjança” i donen vida a una parella on es diuen les coses i no queden únicament amb petites ‘bronques’ per reflexionar. És un text de Jordi Casanovas i dirigit per Pere Riera que ja de començament és un signe de qualitat (i no ho dic per voler quedar bé).

La violència, la maldat estan deslligats del nivell cultural de les persones. Per aquest motiu el personatge de Pablo Dergui és més culte i veiem que les paraules poden ser més mal que una bofetada; i el personatge de la Laia Marull és una persona on primen els sentiments. En cap moment sembla que un sigui superior que l’altre.

Primera recomanació: si veieu que us expliquen massa el que succeeix, deixeu de llegir. Hi ha molts girs durant l’obra i que poden treure’t l’emoció.

La sinopsis en poques paraules ens parla d’una parella que es separa després d’anys de matrimoni i amb un fill en comú. Amb un divorci pactat, sembla que no tot ha sortit a la llum, i és l’hora de treure les coses. Entrem en conflictes, on “diuen els temes”, amb una bronca i amb un fill pel mig.

Sembla que escriure-ho avui (14 de febrer) la meva opinió és realitzada espressament, amb segones intencions. Però Jordi Casanova en parla de la parella, de la parella trencada, de la venjança, dels mals tractes. Però això és l’altre cara de l’amor i de la parella.

Podem veure la manipulació d’un cap a l’altre. Del personatge d’en Derqui (Roger) com manipula i abusa del personatge de la Marull(Claudia). Totalment creïble i a la vegada veiem que suaument puja de nivell però en cap moment (*) arribant a les mans. Amb tot, podem veure com els maltractaments psicologics són reals i

Sembla que la cartellera actual tenim unes quantes obres que parlen de la violència masclista, de la violècia domèstica,.. i no´és que ara esta de “moda”, el que succeeix és que ara en parlem i no hi ha ganes de callar res. És un mal de la nostra societat i que s’ha d’atacar amb totes les forçes i amb diferents punts. I en cap moment s’ha de demanar disculpes o demanar disculpes per parlar-ne.

Tant el text com els actors estàn estictament i veritablemnt magnífics. Dergui i Marull han construït uns personatges realment magnífics i a més totalment realistes. Fins i tot amb els girs que a vegades penses “per aquí no, per aquí no s’ha d’anar” i resulta que és totalment realista.

Dir que no vaig sortir afectat és mentida; quedes tocat i amb ganes de comentar-ho. Aquest cop us puc indicar sense cap mena de dubte que podeu anar al teatre amb els ulls tancats.