Ànsia (Crave)

ANSIA.jpg
ÀNSIA

(Crave)

Direcció:
Loredana Volpe

Repartiment:
Marc Pujol / Marc Garcia Coté,
Chap Rodríguez Rosell,
Marta Ossó,
Anna Casas

Entrem de nou en la realitat de Sarah Kane. Sembla que és un text que no és proper a la vida. Tot el contrari, és un teatre una mica cruel. En Ànsia (Crave) són quatre veus que escoltem i que en cap moment podem saber exactament que passa amb ells, no ens deixa entrar en el seu propi món.

No sabem on es troben aquestes quatre veus, aquests quatre personatges ja que no ens ubica i tampoc ens indica en quin any estan. Quatre persones que sembla que volen finalitzar amb la seva ànsia i que per diferents motius de la vida és posen en contacte. El dolor de l’alliberació. La memòria, el pitjor dolor que ningú no pot arribar a renunciar.

Hi ha coses que no aconsegueixo recordar, però tampoc puc oblidar.

Crave” segons he vist, significa necessitar amb certa urgència, tenir caprici, requerir, suplicar, demanar, anhelar, ansiar, desitjar, demanar..  De tot això tracta de l’obra.

És un text on es veu la soledat, l’angustia, d’una persona (o personatges, així en plural) que no pot dónar i rebre. És un crit d’una persona, d’una obsesió i d’una destrucció.

L’obra pot arribar a desesperar i excitar ja que parla de la soledat, el desamor, la crueltat i del dolor. Però amb tot, et fa reflexionar. És un monòleg a quatre veus, hi ha moments en que he cregut que han estat les veus del cap que comencen a parlar, a dir les paranoies d’una única persona.

Per moments sembla que em parla una víctima, un executor o un testimoni d’un moment important i que en cap moment podem saber de quin moment ens parlen. Peronatges que semblen agafats a l’atzar, ens parla una dona que vol ser mare i no pot, d’un pedófil, de víctimes, personatges desesperats,.. res de gent feliç

El climax ha arribat quan ens hem quedat en la foscor de la sala, i la veu ha pres tota la força. Sense cap mena d’artífex, la veu, la paraula, el text i la desesperació a arribat amb més força.  En aquest moment l’acció de l’obra és la paraula.

Al sortir del teatre, l’únic que vaig escriure va ser aquesta piulada:

Aquest vespre a amb el patiment i les emocions portades quasi al límit. Un petit tobogan d’humanitat, un text de soledat, ple d’angoixa i del donar i rebre sense ser correspost

 
segueix-nos al Facebook

Quant a funkyover

Francesc Esteve i Tomàs. M'agrada el teatre i sóc assidu del mateix i dels #postfunció. Sempre trobareu les meves piulades a twitter @funkyover Caçador dels dracs de Barcelona, intentant fer alguna cosa amb la col·lecció que he pogut realitzar durant els últims anys.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura, postfuncio, Teatre i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s