Aquest país no descobert …

Sala Beckett

Direcció:
Àlex Rigola

Repartiment:
Alba Pujol,
Pep Cruz

Autor:
Àlex Rigola

Dramatúrgia:
Dobrin Plamenov,
Alba Pujol,
Irene Vicente Salas

Torna el tema de la mort en el cicle de La Sala Beckett.És un projecte de teatre documental d’Àlex Rigola que m’ha agradat més que l’altre obra del mateix cicle. Aquest cop toca preparar-se per emocionar-se des de l’inici a final de l’obra.

Josep Pujol, doctor en economia i catedràtic en història i institucions econòmiques, reflexiona sobre la vida amb la seva filla entre sessió i sessió de quimioteràpia. La seva filla és Alba Pujol, actriu, dramaturga i poeta. Tot és veritat. L’únic que no és protagonista real és Pep Cruz que fa de Josep Pujol.

Al sortir, em vaig preguntar com és per l’Alba Pujol presentar aquest paper tan personal un dia i l’altre, recordant la mort del seu pare. Però hem de pensar que al parlar-ne, trobem que és més fàcil quan arriba aquest moment.

La proposta és senzilla, ja que tenim una taula i una projecció de temes, frases, paraules i unes projeccions. També em va cridar l’atenció una planta (petita palmera) a un costat de l’escenari. Creia que trobariem algun moment (amb la il·luminació o per algun moviment) representaria quelcom. Però aquesta ‘inicial’ senzillesa és més que suficient per emocionar-nos durant tota l’obra.

El pes inicial el porta Pep Cruz, és la veu del protagonista absolut. Quan Alba Pujol parla, tots els sentits estan per ella ja que la sentim molt propera. Ens emocionem amb cada paraula dels dos actors que tenim a escena, però també amb els videos que veiem a pantalla.

Amb les ganes i la il·lusió de treure els tabus, ens proposen parlar de la mort. Sense cap mena d’esperitualitat, sense ser una llicó o acompanyat el dol dels que queden. El que hem vist, és d’una forma molt natural com assumim aquest nou estat sense caure en el sentimentalisme.

Parlem de la mort sense cap feblesa, això és un dels motius que m’ha agradat aquesta proposta. Tot i tenir-la molt present a vegades no en parlem fins el moment exacte en que ens acomiadem.

Parlem de què queda. Aquell moment en què veiem que els projectes de futur queden trencats. El record és el que queda, però també les ganes d’estimar i de perdonar i veure el sentit de les coses.

Quan parlem de la mort, ens recordem de l’adéu. Mostra la importància del tractament de la Mort com una cosa natural. Que hem de parlar, de comunicar per fer-ho més humà. És veritat que cada persona l’afronta d’una forma diferent, però a la vegada hem d’intentar assumir-ho, de relativitzar i portar-ho amb “normalitat”.

S’ha de dir que en Josep Pujol, el protagonisme, coneixia que arribaria el moment d’ací a poc temps, un càncer s’encarrega de fer-ho visible i deixar el temps suficient per parlar-ne, per preparar aquest moment.

He sortit del teatre amb un raig d’esperança, en què aquest tema es tracta amb naturalitat. I així ho hem fet a l’hora de sortir del teatre. Tot i que les morts que hem comentat no s’ha produït per culpa d’una malaltia sinó per les ganes (a vegades dures) de voler deixar-ho tot i trobar-te amb la mort.

Esperò amb ganes la següent proposta que parli de la mort, ja que això me’n recorda que existeixo. La tinc a tocar i no la volem ignorar. No parlar-ne no vol dir que no vindrà.