Els porcs també mengen verd

Els pocs també mengen verd

Teatre Tantarantana

Companyia:
Medusa Cultura

Direcció:
Andreu Rifé

Repartiment:
Jacob Torres,
Angel Roldán,
Àngel Bassas,
Teresa Urroz

Autor:
Andreu Rifé

Escenografia:
Sergi Corbera

Il·luminació:
Luis Martí

So:
Raül Juan

Disseny gràfic, caracterització i Vestuari:
Yaiza Ares

Els porcs també mengen verd és la proposta de la companyia Medusa cultura, una comèdia que es va aplaçar la temporada passada per culpa del covid i que ara el tenim a la cartellera teatral de Barcelona.

En essència l’obra ens vol parlar dels maltractaments físics i psicològics a partir de dos dels protagonistes. Per un costat el personatge que presenta a Carol (Àngels Bassas), una dóna que ha patit el maltractament físic de la seva parella en Santi (Angel Roldán). Ho podem veure en els primers minuts de l’obra, quan abandona a la seva parella actual en plena nit per anar-se’n amb el germà d’aquest.

I per l’altre podem veure el maltractament psicològic que l’Adam pateix de la seva mare (Teresa Urroz) i del seu germà Santí.

Podríem comentar que parlem de la marca que les mares emocionalment abusives acompanya a un dels seus fills deixant-lo per terra, mentre l’altre fill és l’estimat. I a més, aquest terror psicològic l’acompanya fins a edat avançada negant una identitat i una autoestima per terra .

Podríem tenir un Adam totalment maltractat. Tant per aquest sentiment de baixa autoestima que li ofereix la mare i el germà, el problema amb les relacions amb els altres. Aquesta situació de violència no l’he vist del tot a escena i m’hauria agradat. Fins i tot amb una mica d’humor negre podríem veure aquesta ansietat, baixa autoestima i depressió que pateix per part dels 3 protagonistes de l’obra.

En tot moment, la mare està envoltada en una vitrina com una persona sagrada, on sembla que vol el benestar dels seus fills però que emocionalment són abusives per l’altre. Aquest ha estat el personatge amb un humor més negre dels quatre.

Ostres, i fins aquí la proposta m’agrada. Fins i tot fent aquest paral·lelisme amb els porcs i com els garrins mamen els mugrons de la truja i que aquesta deixa de costat al més dèbil fins a deixar-ho morir que de mica en mica ens explica com a petit lashback. Però per fer aquest paral·lelisme, no cal (a parer personal) començar a indicar que la mare és una truja, el germà un porc, i no deixar d’anomenar el nom del porc en cada frase. Sembla que estic escoltant als pares dient-me que la pròxima vegada que digui “porc/porca” em rentaran la boca amb sabó.

Amb un inici interessant, personalment vaig perdre l’interès de mica en mica. No m’he cregut els personatges (l’únic que encara podia encaixar és l’Adam. Quan havien d’estar emprenyats, no m’ho he cregut, semblava que no cridaven amb ràbia.

L’espai escènic ha estat encertat, m’he cregut els diferents espais segons posicions dels actors, llums,… sense cap mena de problema.

El que he dit, una obra que podria ser acceptable i amb un argument que podia donar molt joc, al final s’ha quedat en res. No he connectat amb els personatges i sembla que ells tampoc han tingut la química suficient. L’humor que inicialment era un d’aquells components de l’obra tampoc ha funcionat, ni voler portar a un humor negre o dirigit a un col·lectiu.

I com sempre que vaig al teatre i dic la meva opinió sobre una obra, aquesta és la meva opinió (ni millor ni pitjor). Així que el millor és anar-hi al teatre i seguem nosaltres mateixos el que en pensem.