Encara hi ha algú al bosc

Direcció:
Joan Arqué

Repartiment:
Ariadna Gil,
Montse Esteve,
Òscar Muñoz,
Magda Puig,
Judit Farrés,
Pep Pascual,
Erol Ileri

Dramatúrgia:
Anna Maria Ricart

Escenografia:
Xesca Salvà

Il·luminació:
Sylvia Kuchinow

Encara hi ha algú al bosc és només una part d’un gran projecte (obra de teatre, documental i instal·lació fotogràfica) de l’equip de Cultura i Conflicte.

Es preestrena a Igualada “Encara hi ha algú al bosc”, un muntatge teatral, un documental i una instal·lació fotogràfica sobre les ferides de la guerra dels Balcans que més endavant es podrà veure al Teatre de Salt de Girona i al Teatre Nacional de Catalunya.

És divendres i anem cap al Teatre Municipal l’Ateneu d’Igualada per veure una proposta amb part d’un treball multidisciplinar, obra de teatre, un documental i una instal·lació fotogràficaque hem pogut veure i és part de la feina realitzada per l’equip de Cultura i Conflicte.

Estem davant un muntatge teatral Encara hi ha algú al bosc que és una producció del Teatre de l’Aurora i Cultura i Conflicte. Un muntatge escrit per Anna Maria Ricart, dirigit per Joan Arqué i protagonitzat per Ariadna Gil, Montse Esteve, Judit Farrés, Magda Puig, Òscar Muñoz, Pep Pascual i Erol Ileri. Un text compromès que parla sobre les dones que van sobreviure a les violacions sistemàtiques durant la guerra a Bòsnia i Hercegovina i sobre els fills i filles nascuts dels embarassos forçats, que ara tenen just 25 anys.

Hem de dir que aquest muntatge teatral és dur. Per un costat contrasta les violacions a la població amb l’eufòria de l’any de les olimpíades. A més amb els records dels actors que veiem a escena. Podem veure el que van fer aquelles dates Ariadna Gil, Montse Esteve, Oscar Muñoz i la resta dels actors. .Possiblement aquesta és la part que et fa tocar de peus a terra. Tu vius placidament quan està succeïnt tot això.  Uns en els primers papers al teatre, una pel·lícula que va marcar, voluntaris al Barcelona’92,…

Podem escoltar, per fi, les veus silenciades durant tants anys i que han d’estar escoltades. Parlen les víctimes, els supervivents i els fills d’aquesta violació de tots els drets. Veiem que la impunitat i el silenci no poden tancar les ferides obertes.

Escoltar com durant anys hi ha hagut aquesta impunitat davant aquesta violència sexual lligada a les víctimes de la guerra. Veure els testimonis reals d’aquestes violacions es combinen amb les explicacions i relats que les actrius ens comenten. Moments en què entre la foscor de la sala noto com em cauen algunes llàgrimes davant aquest text.

Un text compromès i totalment recomanable. Ja queda poc per tornar-ho a veure-ho als teatres, i us recomano que aneu preparats, ja que us remourà l’estómac. Més que mai, aquesta obra és necessària per no oblidar i caure en els mateixos errors.

Davant la incertesa d’aquests dies em pregunto no “i ara què? ens recordarem del que està succeïnt fora de les nostres fronteres quan ni me’n recordo el que han explicat”

riuada2

Quant a funkyover

Francesc Esteve i Tomàs. M'agrada el teatre i sóc assidu del mateix i dels #postfunció. Sempre trobareu les meves piulades a twitter @funkyover Caçador dels dracs de Barcelona, intentant fer alguna cosa amb la col·lecció que he pogut realitzar durant els últims anys.
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, Cultura, Noticies, postfuncio, Teatre i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s