El loco y la camisa

Direcció:
Nelson Valente

Repartiment:
Gabriel Beck,
Mariana Fossati,
Carlos Rosas,
Juan Pablo Kexel i
Lide Uranga

Autoria:
Nelson Valente

El loco y la camisa de Nelson Valente ja s’ha convertit en tot un clàssic de la dramatúrgia argentina, un imperdible que no et pots deixar escapar. Ja el vaig poder gaudir fa uns quants anys quan va aterrar a Barcelona amb altres espectacles de Nelson Valente.

Com sempre, el teatre argentí ens sorpren. I com va fer-ho fa uns anys, ha tornat a fer-ho.

Una obra divertida i plena d’emocions. Ena parla d’una família que vol amagar els seus plats bruts, tot queda en família i que ningú en sàpiga res, però veuen que no és així.

Cinc actors en estat de gràcia, que fan que l’espectacle sembli molt senzill i molt proper a tots nosaltres. Al final un merescut aplaudiment dempeus que és ben merescut. Tenim un fill boig que és genial, una mare molt tendre però totalment encegada pel marit, un marit/pare masclista i un fill que vol sortir d’aquesta unitat familiar marxant amb un nuvi enamorat.

L’obra ens situa en el menjador d’una família humil del sud de Buenos Aires, i on la filla vol presentar el nuvi als pares. Com que té un germà que no està gaire bé, vol que estigui amagat per no portar a norris el sopar. Però resulta que quan tothom de la família calla, abaixa el cap i amaga la realitat, el “nen” és qui diu les veritats. Ja ho diuen, els nens i els borratxos diuen la veritat. Ara podem dir, que també els boixos.

La veritat és que poc més puc dir de l’argument, és millor deixar-se invair per aquesta petita història que segur que us atrapa des d’un bon inici. Hi ha un missatge dur i crur. Qui és el boig? És qui viu en la mentida o qui destapa les veritats? Parla de temes molt durs en la familia, els maltractament, el masclisme, els desnonaments, la infidelitat, la violència de gènere,… tots d’una forma molt natural i sense entrar en les respostes. El públic és qui ha de pensar que en pensa en cada cas. Et deixa la pregunta per pensar-hi un cop finalitzat l’obra.

Aquesta és una d’aquelles obres que triomfa amb el boca-orella, i que s’ha de ser ràpid per no perdre l’oportunitat amb tota l’oferta que tenim.

Quant a funkyover

Francesc Esteve i Tomàs. M'agrada el teatre i sóc assidu del mateix i dels #postfunció. Sempre trobareu les meves piulades a twitter @funkyover Caçador dels dracs de Barcelona, intentant fer alguna cosa amb la col·lecció que he pogut realitzar durant els últims anys.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura, Noticies, postfuncio, Teatre i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s