Yo soy gente rara
Sala Fènix
Direcció:
Ekléctika
Dramatúrgia:
Nieve Castro
Escenografia:
Laura Bruna
Antonio Bonilla
Interprets:
Alba Suárez i Nieve Castro
Torno de nou a la Sala Fènix, i com aquesta setmana amb un tema en comú “La Salut Mental”. Si fa uns dies vaig anar a veure “Boja” sobre les visites al psicòleg; avui amb “Yo soy gente rara” ens presenten a dues protagonistes on desafiar-se i exposar de què estem fets.
A l’inici de la funció ja ens diuen que tot ha començat amb el “Crack”. No la droga, sinó aquell moment que tot comença a trencar-se de mica en mica el cap, el cors i que fins i tot així continua latent.
Aquest projecte comença el 2017 amb Nieve Castro i produïda per la companyia Ekléctika. Molta investigació o desenvolupament per arribar a gestar-se el muntatge que hem vist. Volen obrir la forma en què necessitem escoltar-nos a un mateix, a més d’abordar la salut mental, tant com ens sentim .
Parlar de gent “rara” és parlar de la meva vida. Sentir-se diferent de l’escola, a l’institut, la universitat i a la feina. De ser presentat com “és el rar del grup”, “és el raret de la companyia” i d’altres semblant. Tot un elogi i una forma separar-me de la normalitat.
Tot són vivències properes i pròpies que les protagonistes han trobat. I més reals que mai. És un conflicte parlar de les relacions de nosaltres mateixos i amb els altres. Una lluita constant i que moltes vegades perdem en el dia a dia. És un trama que confirma com ets, com et sents i com et veuen.
Les actrius no paren d’estimular al públic amb un caos que no hi he és tant. Hi ha moments de molta creativitat i que connectes. Molta complicitat entre elles, i es veu a escena. D’altres que et veus enfront de tu mateix, en el meu cas aquells moments que podríem dir més “foscos” o menys “divertits”. Una feina molt interessant per trobar escenes poderoses que no vols parar de somriure.
És molt interessant el viatge que realitzen grácies al teatre, dansa i la part auidovisual per contar aquestes petites píndoles. Aquell crack quie comenten al començament és el que motiva el resultat de l’obra. Fa que els moments divertits aportin una mica d’alegria als moments més grissos.
Tu també ets rar?, no ets normal? És aquell concepte de normalitat per dir que és l’habitual i tots els que no segueixen aquesta normalitat som, tal com ens etiqueten, rars.
Tendim a buscar comportaments per indicar que estem bé i que ens serveix per tenir una convivència amb la resta de persones. Quan això no és així de forma natural, ens encasellen com a “gent rara”
I com m’han dit els professionals com que no estic dintre d’aquests límits, és que ens sentim com a persones diferents que fem o sembla que “no li agrada a tothom”
Ara ja veus que hi ha més gent com a tu, sí que li agrada el cinema coreà, una música determinada, o qualsevol altra cosa. Però també veiem que hi ha gent que no se sent bé amb el seu cos, amb la seva ment, amb el que envolta, el seu cap i que per deixar de ser rar el millor és saltar amb l’ajut d’algú. Com ens mostra l’obra, però que no tenim la força suficient. Renunciant a fer que pensem
Apadrina 1 Somriure per ajudar a l’ONG Pallapupas, pallassos d’hospital, amb la campànya #RiuadadeNassos
Inquietuds 