BOJA
Teatre Eòlia
Direcció / Interpretació:
Mariona Esplugues
Dramatúrgia:
Mariona Esplugues,
Carolina Llàcher,
Andrea Monje i
Andrea Castellanos
Aquest dijous vaig anar a veure aquesta proposta del Teatre Eòlia,. Una casualitat que el mateix dia vaig tenir la meva visita setmanal al psiquiatre, o sigui que sé de què parlem en primera persona.
Mariona Esplugues és l’autora, creadora, directora i intèrpret d’aquesta obra. Una obra que se’n va anar al Teatre del Raval i ara torna al Teatre Eòlia.
És un monòleg per fer visible l’experiència personal viscuda per la Mariona. Ens explica com ha estat la seva infantesa i adolescència fins avui. Com és el pas per diferents psicòlegs fins que et trobes l’idoni, aquell que de veritat et sents a gust (no amb tu mateix) per detallar tot el que tens el cap.
Podem veure com hem de passar per diferents especialistes, els fàrmacs receptats i que pot estar temps fins a trobar eficaç o fins als que et trobes una mica millor. Com la gent no t’entén i creuen que és una cosa passatgera i que amb un consell ja tens prou per estar bé.
El millor de tot, és aquell to divertit i esbojarrat alhora per veure les dificultats pels que passes però amb un punt alegre. Una visió de la Salut Mental difícil d’assimilar per un mateix, per la gent que tens al costat, però sense caure en l’estigma social i de malaltia que s’ha d’amagar.
El fet de ser en primera persona ajuda, com a mínim als que estem en una situació semblant. Veus que aquest drama no ets l’únic que el pateix i que alleugera una mica. No ets l’únic que et passa. El cas de cadascú és únic, però no el camí que recorre.
Crec que és un muntatge molt bo per al jovent, tot i que no els atreu anar al teatre, i a la gent en general. Ella està espectacular, i el muntatge s’ho val. Fa servir el monòleg, la performance, el moviment, la dansa, la música, el cabaret per criticar i fer una mica de teràpia.
Puc pensar com ha anat escriure aquesta obra. Vas al psiquiatre i tens dues opcions, estar en un interrogatori on contestes amb monòlegs o directament comences a treure tota la merda que tens a dins. La primera paraula que et surt quan vas a la primera visita al psicòleg sempre és la mateixa “estic bé”, al cap d’una hora o d’unes sessions, veus que no estàs bé.
Sents que estàs trist, ansiós tot el temps. T’adones que el que fas ja no et diverteix, que ja no ets sents ple. La sensació d’estar frustrada amb molta facilitat. No dorms, no descanses, no vols continuar endavant. I llavors venen les pastilles per estar “normal”, aquell estat en què tothom diu estar bé.
Totes i moltes més sensacions i quan vas al psiquiatre i al psicòleg. I l’he vist molt ben expressat durant l’obra. Aquella sensació de soledat i incomprès. Hi ha hagut moments que he pensat que hi era un muntatge “fals”, d’investigació i de parlar amb gent amb aquesta situació. Si ha estat així, ha estat molt encertat. És com la vida mateixa, o la vida d’una persona amb problemes
Apadrina 1 Somriure per ajudar a l’ONG Pallapupas, pallassos d’hospital, amb la campànya #RiuadadeNassos
Inquietuds 
Retroenllaç: Angèlika | Inquietuds