Sala Fènix
DOPALAND
Direcció:
Sergi Pompermayer
Dramatúrgia:
Eu Manzanares
Ajudantia de direcció:
Mireia Aixalà
Protagonistes:
Anna Castells i
Felipe Cabezas
Tornem a la Sala Fènix, ara que és el seu aniversari, ja són 10 anys!!. Vaig a veure Dopaland, una obra que no he pogut assistir abans i l’he hagut de deixar fins l’últim moment. Dopaland és un espectacle de petit format interpretat a duo per Anna Castells i Felipe Cabezas, a partir d’un text de la jove i prometedora dramaturga Eu Manzanares, que compta amb la direcció de Sergi Pompermayer.
Tota l’acció passa en un mateix espai a la sala Keep Calm. Un conflicte laboral que succeeix en una sola escena entre dos empleats, un treballador i la responsable de recursos humans.
Una feina que no pot tenir comentaris negatius a les xarxes, encara que els treballadors haguin de patir humiliacions per part del públic. La despersonalització dels treballadors per poder mantenir la feina. Tot s’hi val, tot per la feina, tot per l’empresa.
Una bufetada a les feines actuals i a la precarietat laboral. Som capaços de renunciar a la nostra dignitat’. Aquell moment que pensem que la feina és la nostra familia. Volem equilibrar les esferes laborals i personals i al final hem de diferenciar-les per poder viure amb dignitat.
La necessitat que moltes feines fan per pensar que hem de pertànyer a una gran familia, pot ser el més perjudicial per a la nostra salut. Per això, aquesta proposta vol porta a terme un procés d’autoconeixement individual per establir els limits entre treballador i persona.
Sacrificar les nostres necessitats en l’àmbit personal per acabar definint els límits en els nostres feines.
És una d’aquelles obres que és irònica, però quan hi penses veus que és cruel. I tot gràcies al text, als actors, tant Anna Castells com Felipe Cabezas, i la seva direcció que realitza Sergi Pompermayer. M’ha agradat tant el paper ‘calmat’ de l’Anna Castells fins arribar a odiar-la per moments, com l’interpretació de Felipe Cabezas més histrònic però molt més proper a nosaltres.
He anat l’última setmana, però crec que és una obra molt recomanable.
I recordeu, no heu de caure en la temptació de pensar que a la feina “som com una familia”, delimitem froteres per no perdre el cap. Tal com ens ensenya Dopaland, concièncem-nos de la importància que tenen els àmbits laborals per no caure a la sala Keep Calm ;o)
Ja personalment, penso que estem entre el dilema d’haver d’escollir entre la feina o la vida. Fer les dues coses alhora sembla una missió impossible, per molt que les actuals empreses vulguin vendre’ns aquesta sensació. I així ho he viscut i ho he patit. Com hem estat unes quantes dècades pensant que la família és un obstacle per al treball, ara ens volen vendre el nou repte laboral. Que treballes en una gran familia, on tots som un. Al final les dues coses alhora semblen un impossible.
Sortir del teatre i veure aquesta contraposició que succeeix ara amb la crisi de la familia que hem tingut fa dècades. El primer que he pensat és aquesta perdúa de sentit de la família i la feina. O, en el meu cas, quan no tens una ‘familia’ et creus que la feina és la teva família fins que veus que no és així.
Quan el treball es converteix en casa teva i la casa es converteix en treball amb l’actual sensació del teletreball.
Apadrina 1 Somriure per ajudar a l’ONG Pallapupas, pallassos d’hospital, amb la campànya #RiuadadeNassos
Inquietuds 