La tardor no arriba mai
Teatre Eòlia
Companyia:
La bona companyia
Direcció i Autoria:
Lali Álvarez Garriga
Interprets:
Alba Prim ,
Bruna Jansà ,
Cira Martinez Portero ,
Diego Neira ,
Gemma Charro ,
Júlia Sanfeliu ,
Mariona Pagès Buixeda ,
Paula Puig i
Santiago “Pistachin” Arcos
La tardor no arriba mai forma part d’Eòlia Escena Emergent una aposta d’Eòlia I+D i el Teatre Eòlia dedicada a creadores i intèrprets emergents en l’àmbit de les arts escèniques. Un aparador de nous talents. Un primer trampolí per a la visibilitat vinculat als Treballs de Final de Grau de l’alumnat d’Eòlia.
Com la setmana passada amb “El mestre i el mar” que formava també part de l’Escena Emergent, anem a veure el treball de l’alumnat d’Eòlia. S’ha de dir que aquesta temporada l’he visitat sovint per veure que s’hi cou en les noves propostes que molt sovint són oblidades.
El text ens parla de l’actitud d’un grup que vol atemptar contra un dignatari. Un acte de terrorisme en què poden morir infants innocents. Al final l’atemptat fracassa i els terroristes atrapats i condemnats a mort. És un text dur, que parla de diferents tipus de terroristes, d’idealista en la causa fins a l’assassí despietat.
Un grup de dones volen dir la seva. En el grup tenim diferents estereotips de protagonistes. Elles s’han cansat de queixar-se i volen passar a l’acció. Però arriba un moment que passar a l’acció no és tan fàcil. Al final sempre ens tirem enrrere. Però la pregunta que ens planteja és molt més actual del que sembla. Fins a quin punt volem perdre tot el que tenim pels nostres ideals?
“La tardor no arriba mai” és un text dens i complex, amb molts punts de vista. Estem entre un discurs i teatre complex. Un gran treball de tots els protagonistes, amb una gran direcció de moviment i de llums que ajuda molt a seguir l’obra.
En les propostes que he vist de Lali Álvarez va molt més del moment de l’obra. És l’embrió d’una pregunta que ens portem a casa i que de mica en mica anem contestant-nos i ens plantegem que faríem nosaltres en aquesta situació.
Ens presenta els desitjos de les protagonistes, les seves necessitats, per què es mouen en aquest grup, les reivindicacions i les relacions entre cada una d’elles. És una gran reflexió sobre els manifestos, les propostes de grup, les reivindicacions. Tots hem format part d’una d’aquestes situacions, però no hem fet res més. No hem fet un pas endavant.
La lluita dels nostres drets, sembla que ara és des del sofà. Durant els últims anys acompanyem als lluitadors de drets, les mobilitzacions i les assemblees des d’una posició de relaxament. Ens treuen lleis, ens modifiquen drets i l’únic que fem és queixar-nos des del sofà i sovint amb el mòbil. I aquest és el que ens explica l’obra. Fins on som capaços de perdre la qualitat de vida per lluitar pels nostres ideals. Som capaços de la lluita des de primera línia? Som capaços de matar pels nostres ideals o dels nostres drets?
Veiem com els joves actors s’acosten a diferents punts segons el seu personatge. En tenim de molts tipus, des del que lluiten pels seus ideals i els que tenen una barrera personal. Però podríem matar a uns innocents pels nostres ideals? Tenim una línia vermella?
Ja fa uns dies que l’he vist, i per moments m’ho penso. Fins a quin punt vull perdre tot el que he guanyat pels meus ideals? Això no impedeix que faci el que pugui per lluitar-me. Al final cada persona té uns ideals i sap fins a quin punt pot lluitar per ells; fins i tot fins a on arribaria.
I ara? Doncs us animo, aneu al Teatre Eòlia i deixeu-vos sorprendre. I més tard, pregunteu-vos i responeu els dubtes i les preguntes que ens planteja l’obra.
Apadrina 1 Somriure per ajudar a l’ONG Pallapupas, pallassos d’hospital, amb la campànya #RiuadadeNassos
Inquietuds 