Loco amoris
Teatre de l’Aurora
Companyia:
La Bella Otero
Direcció:
Pau Roca
Autoria:
Pablo Macho Otero
Ajudantia de direcció:
Clara Mata
Intèrprets:
Emma Arquillué i
Pablo Macho Otero
Loco Amoris és el segon espectacle de la companyia emergent La Bella Otero. El projecte neix d’un impuls creatiu arran d’una realitat compartida de manera separada: una relació a distància. Els dos intèrprets de l’obra,
Aquesta obra l’he vist al Teatre de l’Aurora.
Emma Arquillué i Pablo Macho Otero (també autor del text) van viure en primera persona durant dos anys aquesta situació. Partint d’aquesta vivència concreta, el projecte porta la reflexió cap a un lloc tan ampli i extens com és l’amor en el segle XXI.
L’interessant era agafar les experiències més profundes. Una parella. Tu i Jo. Jo me’n vaig a estudiar a París. Tu et quedes a Barcelona. Reflexiona sobre la parella, la distància i dels sentiments de cada individu en les diferents fases de la seva relació.
El fet de parlar en tercera persona com a fantasia. Parlar-ne com si fos un altre, ja que hi ha la persona com a tal i l’ideal o idealitzat de la parella. Encara que tenim a dos actors en escena, sembla que tenim sempre quatre persones. Una la parella real i l’altre, les persones idealitzades o la que volem que siguin.
En el col·loqui posterior de l’obra, ja ens van comentar que volien parlar com a protagonistes de l’obra (decisió del director Pau Roca). Per aquest motiu es presenten com a Emma i Pablo, però posteriorment durant tota la funció no es diuen noms.
Un escenari ple de flors, com un petit jardí com l’inici de la parella. Al final veiem que aquest jardí perfecte es van trencant algunes flors, queden trepitjades, malmeses com la pròpia història d’una relació. On amb el pas del temps va quedant l’essència, però tot val la pena. Aquest espai és molt més poética que tenir un espai d’un pis a Barcelona i altre a Paris.
Tot i ser una obra que fa uns 3 anys que s’ha escrit, ara és quan s’ha estrenat. I amb tot, és molt actual.
Parla de les parelles, de les relacions. I per aquest motiu, connecta molt bé amb el públic jove i amb el públic més ‘gran’.
Juguen molt bé la relació a distància, veiem com parlen directament amb el públic com si fos la pantalla dels seus mòbils. I quan interactuen entre ells és quan es parlen entre ells. Deixant molt clar quan l’acció succeeix a la pantalla o a la vida ‘real’ sense cap mena de distància (tant a Barcelona com a Paris)..
El final és molt interessant. El fet de realitzar el final com l’inici. Començar i finalitzar amb el mateix text. Amb la presentació dels mateixos actors. Amb un “Hola, sóc el Pablo, Hola, sóc l’Emma” jugant entre la realitat i la ficció. Podem veure com tot és un cercle, una espiral on anem sempre caient en la mateixa pedra.
Aquesta obra es va estrenar i ara torna de nou aquest cop al Versus Glòries. A més s’ha dut a terme en català i també en castellà.
Apadrina 1 Somriure per ajudar a l’ONG Pallapupas, pallassos d’hospital, amb la campànya #RiuadadeNassos
Inquietuds 