Partícules paral·leles

Companyia:
The Amateurs Company

Direcció:
Ivan Andrade

Repartiment:
Andy Fukutome,
Rina Ota,
Àlex Sanz,
Roger Guitart,
Laura Gaja i
Ivan Andrade

Autor:
Ivan Andrade

Direcció artística:
Clara Bes

Aquesta setmana faig diana en les propostes escollides. Avui toca anar a veure “Partícules paral·leles” al Teatre Akadèmia.

L’obra ofereix tres peces en una. Tres partícules que tenen diverses propietats i que s’uneixen amb un fil, una relació que tenen entre elles i en aquest cas, també amb la tecnologia.

Un home a qui l’empresa col·loca un androide com a company de feina perquè els seus resultats laborals no són els que esperarien d’ell. Dos joves que es relacionen només a través de l’Instagram, les xarxes socials com a mitjà de comunicació entre persones. I dos desconeguts que es troben a través d’una web de cites o de contractació de parelles en moments especials amb la família, actes socials,…

Les diferents històries s’entrellacen contínuament. Tenen en comú la soledat i com l’afrontem. Un d’aquests sentiments més amargants de la vida quan es converteix constant. Quan una persona es sent sola sent com tot ell es debilita per la falta de la companyia. I amb aquesta premissa inicial, tenim tres formes diferents. Llogar una persona que t’acompanyi i sigui part de la família, comprar un robot per fer més amè aquells minuts solitaris i tenir una relació via whatsapp.

La dramaturgia fa entrellaçar en el temps les diferents històries, i veure com van avançant de mica en mica cada una d’aquestes relacions i com volem sortir de la soledat.

La incorporació de la parella japonesa amb japonès i subtítols en català inicialment costa una mica, però vas entrant en aquesta història i a vegades sense estar pendent d’aquests subtítols. Segurament és la història que més m’ha agradat i m’ha cridat l’atenció. A més la interpretació d’ells m’ha semblat genial al veure els diferents matisos en cada moment.

Després tenim la història dels joves. El fet d’estar per WhatsApp i estar pendent de la pantalla m’ha desubicat una mica, Tot i que l’actuació m’ha semblat força realista. Les xarxes socials no cobreixen les carències afectives o d’amistats. Però a través d’aquestes xarxes podem interactuar amb la gent més fàcilment.

La tercera, segurament la que més rialles ha portat. Ha estat per a mi la història més utòpica, la menys realista pel fet de tenir a un robot com a protagonista d’aquesta soledat inicial .

Possiblement el que més m’agradat és com planteja la soledat. Sempre pensem en gent gran que queda sola per diferents decissions realitzades. En aquest cas podem veure un noi jove, un adolescent, que se sent sol. Llavors necessita cridar l’atenció, ser una persona estimada i valorada. També veiem a una persona d’uns 30, 40 anys que per resoldre els seus problemes perd la seva personalitat per rebre emocions, per gaudir de la companyia i de cada moment de la vida.

A vegades no és tan dolent estar sol. Si, possiblement això no sona gens convincent si us plantejeu exactament el que això implica. La televisió i el cinema sempre ens crean l’il·lusió de que l’amor durarà sempre, que mai estaràs sol. Però malauradament, no sempre és així. La nostra visió del món canvia amb nosaltres.