PAZZO

PAZZO

VERSUS GLÒRIES

Dirección:
Roberto G Alonso

Autoría:
Fèlix Herzog

Producción:
Apunta Teatre

Interprets:
Jordi Banacolocha i
Adrian Grösser

Assisteixo a la Sala Versus Glòries a veure PAZZO, és una obra de Fèlix Herzog sobre els lligams familiars, el relleu generacional i les obligacions imposades socialment amb Jordi Banacolocha i Adrian Grösser dirigida per Roberto G.Alonso.

És la primera proposta en la direcció de Roberto G.Alonso, fora del cabaret, dansa, .., i se’n surt amb nota en aquesta proposta sobre el canvi generacional d’una professió com la del circ. A més ha deixat un final obert diferrent al que Fèlix ha propossat inicialment.

Pazzo ens parla de dos artistes de circ, un veterà i l’altre jove. Tots intenten mantenir la flama del seu ofici però lluny de les carpes plenes de públic. Però tot sembla que es capgira quan es compra una entrada.

Una proposta que ens parla del pas del temps i de com aquest afecta els dos personatges del circ. Són família, d’aquella família que pots escollir. Companys inseparables i amb una història al darrere. Viuen del record d’una època passada.
Tot i que Roberto G.Alonso ha jugat amb el text com ha volgut, i amb moments que es noten. Ha tingut tota la llibertat amb el text, però amb la complicitat d’en Fèlix. Creen com la definició del pallasso com a marionetes sense fils per passar per situacions complicades.

El text que s’ha creat és deliciós, i que Jordi Banacolocha i Adrian Grösser hi ha molta complicitat i t’endreça. Es nota que Roberto és coreògraf, ja que sembla que els dos pallassos ballin amb certa nostàlgia per l’escenari.

Un text amb moltes referències als grans pallassos que hem tingut. El món del circ ha modificat molt des dels últims anys. Abans el circ visitava els pobles i s’omplia, era segurament, l’única proposta cultural per als diferents veïns. Ara els circs visiten pobles, però el públic té oportunitat d’anar a grans ciutats per veure altres propostes.

I aquí podem veure com el personatge de Jordi viu en aquesta visió del circ on el públic assisteix a la carpa; mentrestant l’Adrian és aquella visió més jove on ha d’anar al lloc on hi ha el públic.

Tot i que queden dues funcions, no perdeu l’oportunitat d’anar al teatre i gaudir d’aquesta obra.

A més, vaig tenir la sort d’assistir quan la família Poltrona del Circ Cric va venir a fer un col·loqui postfunció per celebrar els 30 anys de Pallassos Sense Fronteres

Parlant amb la família Poltrona, ens ha comentat com és viure en el circ tradicional. La seva manera de treballar és molt diferent de la de qualsevol actor. I en el seu cas, a més, molt tradicional. En aquest cas, en els pallassos queda el cas dels relleus familiars. I que et pot condicionar, però que segurament amb uns altres punts de vista molt diferent. Amb una mica de circ, dansa, text,.. eusió amb altres disciplines.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és riuada2.jpg
10a edició de la campanya solidària #RiuadadeNassos

Apadrina 1 Somriure per ajudar a l’ONG Pallapupas, pallassos d’hospital, amb la campànya #RiuadadeNassos

Quant a funkyover

Francesc Esteve i Tomàs. M'agrada el teatre i sóc assidu del mateix i dels #postfunció. Sempre trobareu les meves piulades a twitter @funkyover Caçador dels dracs de Barcelona, intentant fer alguna cosa amb la col·lecció que he pogut realitzar durant els últims anys.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura, Noticies, postfuncio, Riuada de nassos i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari