Entre tu i jo no en fem un
Teatre Eòlia
Direcció:
Ester Nadal
Dramatúrgia:
Quim Llisorgas,
Ester Nadal.
Marc Pinyol
Ajudantia de direcció:
Marc Pinyol
Interprets:
Quim Llisorgas,
Ester Nadal,
Lluís Cartes
Entre tu i jo no en fem un és la història real de superació de Quim Llisorgas, un jove de 28 anys que ha lluitat des que va néixer contra la injustícia. En Quim explica la seva vida i els entrebancs amb què s’ha trobat a causa de la seva discapacitat.
L’obra ens parla de Quim i en primera persona. El seu cas, amb un trastorn genètic que li causa problemes musculars, de visió i de veu; per fer-ho més ‘amigable’ l’anomena Manolo en tot moment.
Ens comenta la seva infància, com va patir de ben petit de ser diferent. De l’escola, els mestres, l’entorn i com li van girar l’esquena. De les dificultats que ha tingut per aconseguir el que volia. D’un somni que ara veu obtingut, ser actor; i d’altre que no comentaré que encara està lluitant i que va iniciar-ho amb “no podràs fer-ho”, “persones com tu, no poden tenir-ho”, … una discriminació en tota regla d’algunes institucions.
Ester Nadal és la directora d’aquest muntatge, a més de sortir-ne també com apuntadora i actriu. Es pot dir, que ella cada dia aconsegueix un petit somni que tenia de petita. Com he comentat interpreta diferents personatges com la mare del Quim (entre el públic assistent), de logopeda i d’una de les seves professores. I Lluís Cartes ens posa la música en directe, present per parts essencials de l’espectacle.
Ara que estem veient diferents muntatges on expliquen els traumes personals dels protagonistes, molt sovint amb el tema central de la Salut Mental. Quim ha fet un pas endavant i ens explica la seva experiència, en moments molt forts i que tens la llàgrima i el cor encongit, sense caure en el victimisme. Fins i tot amb un somriure.
He de dir, que per a mi i per un motiu en concret, m’ha saltat la llàgrima quan ha comentat que en una de les seves visites van anar els Pallapupas i van fer realitat un dels seus somnis (aneu i veure-ho quin somni és i com ho explica amb molta il·lusió). Pels que em coneixeu, la labor que fan els Pallapupas amb els més petits, és la que em dona ànims per tirar endavant el meu projecte. I poques vegades tinc l’oportunitat de conèixer una persona que ha rebut la seva visita i els ha ajudat. O com superar els límits.
Un espectacle creat amb el cor. Amb ganes d’explicar-nos una història de veritat, de superació. Sense voler caure en la llàgrima fàcil o en el victimisme.
Molt recomanable, i vist com ha anat tot. Fins i tot per aquells educadors, que puguin veure’l com a vegades les accions d’ells poden afectar en una persona, tot i la persistència del Quim en seguir endavant, continuar el seu somni i continuar estudiant.
De mica en mica, a més de experiències personals, anem veient realitats que semblen molt llunyanes i no ho són tant.
M’ha recordat l’espectacle que vaig veure a Marc Buxaderas a Fira Mediterrànea, on sense complexes explicava la seva vida amb sense pels a la boca. Posava la seva discapacitat de la vidad i explicada en forma de monòleg persona, amb molt humor i ironia, i de les situacions que li pasen.
Al Teatre Eòlia, també hem vist com una serie de persones ens van explicar la seva vivència, per sorti-ne de la marginació i viure com P.A.U. Alhayat al Maldà, la d’un grup de persones amb diversitat funcional que han volgut tirar endavant com actors professionals,
Teniu fins el proper 15 d’octubre per anar al Teatre Eòlia.
Apadrina 1 Somriure per ajudar a l’ONG Pallapupas, pallassos d’hospital, amb la campànya #RiuadadeNassos
Inquietuds 