Combat de negre i gossos

Combat de negre i de Gossos

Direcció:
Roberto Romei

Repartiment:
Pep Ambròs, /
Ricard Boyle, /
Meritxell calvo, /
Manuel Dueso

Autor:
Bernard-Marie Koltès

Traducció:
Sergi Belbel

Combat de negre i de gossos de Bernard-Marie Koltès amb direcció de Roberto Romei és la història d’un africà mort a mans del seu cap que ens acara a l’opressió que ha estat motor del colonialisme i que encara és present a la nostra societat, on la violència que exercim ens obliga a viure en la por i en un exili permanent.

Va estar dintre del Grec, un Grec que ens va proposar un viatge a Àfrica, en un viatge cultural. Una obra que parla de coses que estan a l’ordre del dia, del colonialisme, de la violència, del racisme. Temes que estan en la nostra societat i moltes vegades molt més del que pensem.

Una obra molt política i a la vegada molt humana. Sobre la por del personatge sobre un problema, i com enfrontar-se. A més crea una capacitat de violència davant la incapacitat per poder sortir-ne. Parla d’una part política però no dintre de l’estat, sinó un enfrontament polític a escala humana.

Aquesta obra és un relat força dur sobre els oprimits i opressors. Entre els africans i els europeus, negres i blancs, treballadors i caps. Aquest cop és una persona que vol recollir el cadàver del seu germà (no queda gaire clar si és un germà sanguini o de poble) anomenat Alboury. A partir d’aquesta premissa, veiem que el cap de l’obra a més de ser un home trist a més és impotent. Tots els personatges tenen contrastos. El treballador que és l’assassí, una persona violenta i sense escrúpols i per tancar aquest pòquer d’asos amb la noia europea que arriba a l’Àfrica i és molt fràgil.

L’aparició intermitent de Alboury, que es mou gran part de la funció darrera del filat, provoca la inquietud del públic accentuada per una il·luminació que se centra en l’interior del reixat i només apunta puntualment en l’exterior. A més queda un moment que la part on un és més lliure és darrere d’aquest filat. La part on succeeix tot sembla una càmera sense aire, sense llibertat. Tothom qui queda dins, sembla que per aquest punt de llibertat tan necessari per a la gent (o la societat)

El Koltès parla de problemes humans però a través dels personatges. Del que senten i del que pateixen per part de la societat. Segurament, el millor és que veiem que el personatge de Manuel Dueso en el seu univers, en el seu cercle i no com la part més racista del que pateix.

L’espectacle crida molt l’atenció. L’escenografia amb aquesta mena de gàbia amb una taula, un sofà i quatre elements més, amb l’exterior totalment fosc i que sempre veiem la presència inquietant del personatge de Ricard (Alboury) entre llums i foscor.

El ritme intens que no decau en les quasi dues hores que dura l’obra. Els personatges aconsegueixen tenir aquells moments de fragilitat, de desorientació, d’infelicitat i desesperació en cada moment. Tot l’espectacle és brutal i amb moments força durs.